"Intentar desarticular els discursos d'odi és la gran tasca d’incidència que ens queda ara"

1. Després de molts anys de reivindicació per part de les entitats socials, finalment s’ha aprovat l’anhelada reforma de la Llei d’Estrangeria. Ens pots explicar quins són els principals canvis respecte a l’anterior norma?

En primer lloc, m’agradarà expressar-vos l’enorme satisfacció per la reforma del reglament. Tots coneixíem la dificultat i hem participat en la lluita per a aquesta modificació. La incidència ha estat ferma, les reunions, les accions, hem notat i sentit en carn pròpia les sensibilitats de governants, entitats, professionals, però també les negatives, l’odi i la indiferència de molts altres. Tot i això, s’ha assolit i us diria que, fins i tot nosaltres, no ens ho acabàvem de creure. Tothom reconeixia i expressava l’enorme dificultat de modificar fins i tot un reglament, de l’antiga, injuriada, rebutjada i especialment estigmatitzadora “llei d’estrangeria”. 

Els principals canvis assolits es poden concloure en un: un menor que ha migrat sol, que no té referents adults al territori i que l’administració ha hagut de tutelar, quan arribi a la majoria d’edat podrà, sense problemes, renovar el seu permís de residència i aquest serà amb dret a treballar. També els menors que tinguin més de 16 anys i estiguin tutelats podran, com qualsevol adolescent nascut a l’Estat, accedir a un lloc de treball sense haver de sol·licitar cap autorització especial.

2. Durant aquests anys, com heu viscut les entitats socials que acompanyeu i oferiu suports a aquest jovent les conseqüències d’una llei que els hi posava les coses tan difícils? I com heu actuat per pal·liar-ho?

Cal aclarir que han estat dues etapes ben diferents. La primera, fins al 2019, els joves podien renovar el permís de residència, però, no tenien dret a treballar sense un permís de treball. A la segona etapa, del 2019 a endavant, i degut a una sentència del Suprem no recorreguda davant el Constitucional a temps, no se’ls permetia ni la primera ni la segona renovació del permís de residència després d’haver complert els 18 anys. Podeu imaginar la complexitat d’elaborar i acompanyar itineraris d’emancipació a persones joves de tan sols 18, 19 o 20 anys, sense la seva documentació en regla. Esdevenien processos sense projecte, acompanyaments cap a enlloc. La feina de les educadores i educadors ha estat ingent, tant en l’acompanyament emocional a joves que veien com el seu futur era impossible, com per haver de dotar d’eines, competències i habilitats als joves, sense poder accedir a les ofertes formals o informals de recursos, sense poder dissenyar projectes vitals amb unes mínimes garanties.

3. Aquests canvis són suficients perquè el jovent migrant pugui millorar la seva inclusió social i laboral? Quines altres assignatures continuen pendents per aconseguir la seva plena inclusió?

Per acompanyar aquests joves a un trànsit a la vida adulta amb garanties diríem que sempre ens faltaran aspectes, mitjans i polítiques, que els afavoreixi i faciliti. Val a dir que estem parlant de joves molt valents, molt motivats per la seva integració, però també, joves que van iniciar un procés migratori duríssim sols i amb només 15, 16 o 17 anys i fins i tot abans. Processos que marquen molt, que massa vegades provoquen vivències i situacions que generen afectacions que cal abordar. Són joves que provenen de països on les formacions que han rebut són insuficients o nul·les, joves que no coneixen la llengua i, el més important i diferenciador, a aquests joves la nostra societat, les polítiques actuals, els recursos que posem a l’abast dels seus itineraris, etc. els obliga a emancipar-se als 20, 21... quan tots sabem que les edats mitjanes d’emancipació de joves que sí que han tingut accés a tots els mitjans que el país posa a disposició i han gaudit (com hauria de ser normal per tots) d’un acompanyament familiar està en aquest moment sobre els 29 anys.

Segueixen faltant eines que sovint hem deixat de reclamar davant la gran demanda que era la modificació del reglament. Ara ens toca reincidir. Però també ens toca reflexionar. La pandèmia ha canviat la nostra societat, les necessitats són majors per tothom, també per a ells, i fins i tot són necessitats diferents o noves. Crec que estem ficats al mig de massa soroll. Cal que parem, que ens mirem, que reflexionem juntes. Crec que cal que compartim les reflexions, que les enfrontem. Cal que siguem clars, entenedors i valents davant els nostres governants perquè entenguin les necessitats, les noves i les antigues necessitats. Seria interessant que aquesta reflexió la compartíssim no només les entitats de FEPA sinó amb d’altres. Ben segur, estarem parlant de conclusions similars. Val a dir que en aquesta lluita, en aquest treball, hem estat acompanyats els darrers tres anys de les entitats de l’Aliança. Hem pogut comprovar, junt amb FEDAIA i ECAS, que plegades el camí és més amable, més profitós, més realista. 

No vull deixar de comentar dos aspectes que crec rellevants i urgents que cal incidir i resoldre properament. L’accés a la Renda Garantida. No vam entendre com en l’implementar-se la RGC, els joves extutelats quedessin fora, quan havien estat considerats fins al moment i encara menys entenem com els diversos governs que han anat passant no hagin resolt i revertit aquesta situació. L’accés a l’habitatge finalista, quan ja abandonen els nostres recursos i programes, és quelcom que cal resoldre urgentment. No existeix emancipació sense feina, però, tampoc sense habitatge. Ara que els joves podran treballar, la inserció laboral esdevé importantíssima, però, caldrà veure com la crisi global post pandèmia afecta la seva capacitat d’inserció, les seves possibilitats d’inserció laboral.

4. Els discursos d’odi que s’han intensificat en els últims anys no ajuden a la desestigmatització del jovent migrant… Com creieu que cal actuar-hi?

Repetim sovint les entitats de FEPA que ara cal desestigmatitzar als joves que fa tot just 5 o 6 anys no estaven estigmatitzats. El fenomen dels nens i joves migrats sols, no és nou. Les entitats que ens dediquem a acompanyar joves extutelats, o vulnerables a l’emancipació, fa molts anys que ho fem amb aquests joves i amb d’altres. El que ha canviat són dues coses: la quantitat i la percepció. Hem de reconèixer que, entre el 2018 i el 2019, el nombre d’entrades va ser molt alt i l’acollida no sempre es va poder organitzar amb la qualitat volguda i necessària perquè no esdevingués un impacte als territoris. Tot i que el cor, la ràbia i l’estimació cap als joves són tres coets que t’empenyen a tenir reaccions ràpides, contundents i massa semblants a les que es realitzen en direcció contrària, creiem des de la calma i la reflexió que la feina torna a ser la de fer itineraris de qualitat, que els integri amb garanties, feina comunitària que els aculli i permeti a la comunitat conèixer-los i dotar-los d’eines perquè ells mateixos puguin lluitar amb les seves vivències, experiències i habilitats contra aquest odi. Crec que intentar desarticular aquests discursos és la gran tasca d’incidència que ens queda ara, més quan tots som conscients que seguiran entrant sense remei mentre no existeixin polítiques globals que els permeti viure i generar projectes vitals amb mínimes garanties als seus països.

5. Fa dos mesos de l’aprovació d’aquesta reforma, encara és molt d’hora per poder veure’n els efectes, però les entitats socials heu començat a percebre quelcom?

Sens dubte hem començat a percebre efectes. Aquests han estat, en primer lloc, que els joves estan començant a rebre les resolucions de renovació positives i amb dret a treball i, la més important, les reaccions dels joves, els canvis en el seu estat anímic, poder començar a esborrar els abismes que ells mateixos havien projectat en el seu futur. Crec important remarcar que ara tornem, amb aquests joves, a fer d’educadors i educadores, a acompanyar, a dissenyar amb ells itineraris i projectes de vida. Massa vegades la manca de documentació esdevenia una pedra sobre la taula tan gran que ho enfosquia tot, que ho malbaratava tot, que impedia fer la feina per la qual estem cridats i que ens motiva, la que les entitats de FEPA hem demostrat durant molts anys que sabem fer, que ens agrada fer.