"La violència masclista no és un virus que ens ataca des de fora. És la nostra cultura que s’ha estructurat així durant segles i ara l’estem canviant"

El mes de novembre s'han commemorat dues qüestions assenyalades, el Dia Internacional de la Infància i els seu drets i la lluita contra les violències masclistes. Aparentment poden semblar reivindicacions paral·leles, però l’impacte de les violències masclistes contra fills, filles i entorn de les víctimes i supervivents és un fet que cada vegada ha pres més rellevància. Tant és així que la Llei 17/2020, de modificació de la Llei 5/2008, del dret de les dones a erradicar la violència masclista, incorporava el concepte ‘violència vicària’ per referir-se a aquella que pateixen fills i filles amb l'objectiu de fer mal a les dones. En parlem amb la Laia Rosich, Directora General d’Erradicació de les Violències Masclistes del Departament d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat de Catalunya.  

Per què cal insistir en el caràcter estructural i sistèmic de les violències masclistes?

Perquè cal entendre que no és un “virus” que ens ataca des de fora, que “estem lliures de violències masclistes” fins que pot “tocar-nos” o que passa a una persona en particular, individualment. No són qüestions individuals, d’una noia o una dona concreta. Quan s’assenyala a l’estructura és perquè és com una casa, són els fonaments. És la nostra cultura que s’ha estructurat així durant segles. I ara l’estem canviant. Per això tothom té un lloc en la prevenció i erradicació de les violències masclistes, per això ens necessitem totes i tots. 

La violència vicària és un tipus de violència masclista que afecta directament als fills i/o filles de les dones que la pateixen. Quina és la incidència d’aquest tipus de violència i quina és la importància de reconèixer-la jurídicament?

La violència vicària, reconeguda en la Llei del dret de les dones a l’erradicació de les violències masclistes, és a dir, reconeguda a Catalunya és una violència que afecta, en primer lloc, als nens i nenes. No podem mai oblidar que les víctimes són ells i elles. Ara bé, el que es pretén assenyalar amb el terme és que precisament part del maltractament cap a ells i elles és ser tractades com un objecte per fer mal a les mares. És una conceptualització poc usada jurídicament, però que ajuda molt a entendre aquestes dinàmiques de violència. Poc usada en el sentit que en l’àmbit penal no està reconeguda, però en l’àmbit civil la Generalitat sí que va aprovar a finals de l’any 2021 el Decret anomenat de violència vicària, que modifica el codi civil català, en el sentit que davant d’indicis fonamentats de violència no pot haver-hi comunicació o estades, i alhora, garanteix l’atenció psicològica als nens i nenes, més enllà de comptar amb el consentiment d’ambdós progenitors. Malgrat aquest pas, que és cabdal, queda molt perquè sigui aplicat diligentment. Per aquest motiu també estem treballant amb la xarxa d’atenció, perquè entre tots els serveis (forenses en el suport judicial, serveis d’atenció a infància i adolescència, serveis especialitzats de la xarxa d’abordatge a les violències masclistes...) puguin donar compte de la realitat d’aquell infant, i de les seves necessitats de protecció davant la violència. 

Per què és important tenir en compte la infància quan parlem de violències masclistes? Com ho aborda la Generalitat?

És essencial. Per sort, després de les múltiples veus que ho reclamaven, des de l’any 2015 els nens i nenes ja es consideren víctimes directes en els casos de violència masclista en l’àmbit de la parella. Però no només és aquest àmbit, totes les violències sexuals, per la seva naturalesa, són violències masclistes. Per abordar les violències masclistes en la infància, des del Govern s’estan duent a terme molts projectes: l’atenció directe des de la xarxa especialitzada (com ara els SIEs), la formació específica en violències masclistes als CSMIJ (els centres de salut mental infantil i juvenil), el desplegament dels Barnahus (la casa dels nens i nenes, on en un sol espai s’acompanya i denuncien les violències sexuals), la USAV, unitat d’atenció a l’alumnat en situació de violència, que ha de ser un referent per a qualsevol alumne... Des d’Igualtat i feminismes vetllem per la coordinació de moltes d’aquestes accions (en el pla nacional de prevenció, per exemple) i per la perspectiva de gènere i interseccional necessària en totes elles. 

Denúncia i reparació són elements imprescindibles per assolir que les violències no es repeteixin i que les supervivents, els seus fills i/o filles i els seus entorns puguin disposar d’espais segurs i vides dignes. Què cal tenir en compte per aconseguir que es produeixin totes dues coses? Quins canals de denúncia existeixen? Quins són els itineraris bàsics de reparació de les violències masclistes dels que disposa la Generalitat i de quina manera integren també la infància?

El que cal, en primer lloc, és comptar amb informació, poder parlar d’allò que està passant. Aquí, el primer servei de referència és el telèfon 900900120, és 24h, confidencial, atén en molts idiomes i presta atenció directe, tant per qui pateix la violència com per qualsevol persona del voltant. També comptem amb el SIC, el servei d’intervenció en crisi, que ofereix atenció psicològica presencial, en el moment que es sol·licita. I després són referents els Serveis d’intervenció i informació a les dones (SIADs), i els SIEs, els serveis d’intervenció especialitzada. Els SIEs, com dèiem, ofereixen també l’atenció educativa i psicològica a infants. I per descomptat, tota la xarxa de salut, seguretat, justícia etc. Vincular-se a un servei és també la millor manera d’estar acompanyada en cas de decidir denunciar, i de comptar amb informació i orientació d’ajuts o indemnitzacions, i altres eines de reparació. 

La prevenció i la detecció són clau. Quin paper podem jugar des de les entitats socials en aquests dos àmbits?  

Doncs efectivament, un paper importantíssim. Justament hem presentat un “llibre blanc de la prevenció en violències masclistes” per tal de guiar i assessorar en la prevenció i animar a que es duguin a terme accions des de l’espai de cadascú. I les entitats socials són absolutament claus en tots els àmbits.