"La pandèmia ha evidenciat que cal repensar el model d’atenció a les persones amb discapacitat per promoure un model d’atenció comunitària centrada en la persona"

 

És indubtable que hem avançat molt en el reconeixement dels drets de les persones amb discapacitat, fins al punt de tenir una Convenció internacional (la Convenció de les persones amb discapacitat de l’ONU) que des del vessant dels drets humans ens iguala en drets amb la resta la ciutadania. Malgrat això però molts d’aquests drets estan lluny de garantir-se encara avui. Pel que afecta al nostre col·lectiu específic, la discapacitat física i/o orgànica, manquen encara moltes qüestions relacionades amb l’accessibilitat que ens dificulten l’exercici de diversos drets; així com també falta una aposta real per suports i polítiques que ens facilitin una vida independent dins la comunitat: el servei d’assistència personal, l’accés a un habitatge assequible i accessible, l’accés a la domòtica... I també cal una aposta real per garantir una escola inclusiva i per a tothom, i polítiques que ajudin a millorar la inclusió laboral del col·lectiu en el mercat ordinari de treball i que minimitzin les desigualtats en aquest àmbit. 

 

 

 

Els aprenentatges han estat molts. El primer, la importància de l’acció conjunta i coordinada amb les nostres entitats, i amb la resta d’entitats del Tercer Sector Social. Durant tots aquests mesos ha estat vital el contacte estret i continuat que hem tingut per tractar de resoldre les problemàtiques que ens hem anat trobant. Pel que fa a l’atenció de les persones, més que un aprenentatge, una constatació: el servei d’assistència personal s’ha vist que és l’opció més segura i adequada per garantir la seguretat, l’autonomia i el benestar de les persones amb discapacitat física i/o orgànica. Quant a l’impacte de la pandèmia, afortunadament, fins al moment, a nivell d’afectacions de salut, l’impacte ha estat menor del que podíem pensar, donada la major vulnerabilitat del nostre col·lectiu. Sí però el col·lectiu està patint les conseqüències d’aquesta pandèmia a nivell social, sobretot en l’àmbit laboral. El nostre col·lectiu ja partia d’una situació de desigualtat en l’accés al mercat de treball, i ara la situació s’ha agreujat perquè ens ha afectat també la destrucció de llocs de treball o aturades de les empreses. I això és preocupant perquè no tenir una feina, pot desencadenar altres circumstàncies que et poden abocar a situacions d’extrema pobresa i vulnerabilitat. Dins el nostre Servei d’Inclusió Laboral estem veient un agreujament de les circumstàncies personals de les persones usuàries. Durant aquest temps hem hagut de donar suport a les persones més enllà que ajudar-les en la cerca de feina. 

 

 

La participació de les entitats representatives de les persones amb discapacitat física en les polítiques i estratègies de reconstrucció social i econòmica és fonamental perquè siguin tingudes en compte les nostres necessitats. Aquesta participació la reivindiquem sempre per a la construcció conjunta de qualsevol política pública i ara tampoc pot faltar. Hi ha un òrgan, el CODISCAT (Consell de la Discapacitat de Catalunya) que facilita la interlocució directa de la Generalitat de Catalunya amb el sector de la discapacitat. Cal que aquest òrgan reprengui l’activitat per afavorir aquesta necessària interlocució. L’impacte de la crisi està encara per veure’s però és evident que tindrem una important crisi socioeconòmica, i caldrà augmentar substancialment la dotació pressupostària destinada a les polítiques socials per als propers anys per donar resposta a les necessitats de les persones més vulnerables, entre elles les persones amb discapacitat, i no deixar ningú enrere. I també caldrà inversió per revertir l’infrafinançament crònic del sector social de la discapacitat, si es vol que les entitats puguem seguir sent un pilar per garantir el benestar de les persones, com ho hem estat en aquesta pandèmia.  

 

 

Ara més que mai és necessari donar un impuls a les polítiques actives d’ocupació dirigides a les persones amb discapacitat, reforçant els programes de formació i l’acompanyament a la inserció laboral per generar oportunitats d’accés al mercat laboral, i promovent mesures que afavoreixin la contractació, com fer que les empreses que estan obligades a reservar el 2% dels llocs de treball a persones amb discapacitat compleixin aquesta obligatorietat; o ampliant els supòsits d’ajuts autonòmics vinculats a la contractació de les persones amb discapacitat a les empreses. També creiem que s’ha de donar un pas important, que és considerar els serveis d’inclusió laboral per a persones amb discapacitat com a serveis especialitzats de la cartera de serveis, fent que es financin a través de la concertació. La tasca que les entitats desenvolupem en aquest àmbit és fonamental i cal garantir l’estabilitat d’aquests serveis. Pel que fa al treball protegit, calen també polítiques de suport als Centres Especials de Treball, ja que també estan patint les conseqüències d’aquesta pandèmia. A banda d’això, com a ECOM fa temps que venim reivindicant que és necessari revisar l’actual sistema de prestacions de la Seguretat Social per tal de facilitar la transició i compatibilitat amb l’exercici d’una activitat professional remunerada.

 

 

 

Aquesta pandèmia ha posat en evidència una cosa que ja veníem demanant, que és necessari repensar el model d’atenció a les persones amb discapacitat per promoure un model d’atenció comunitària centrada en la persona, i això inclou una redefinició de la Cartera de Serveis Socials per ajustar-la a aquest model. La prioritat pel nostre sector és que es digui a terme la concreció i creació del model de Vida Independent i en la comunitat, i que s’aprovi el decret que ha de regular l’assistència personal per tal que les persones que ho desitgin hi puguin tenir accés i puguin comptar amb aquest suport per poder desenvolupar el seu projecte de vida independent. I junt a això, cal revisar el model residencial, treballar un pla de desinstitucionalització i promoure fórmules habitacionals inclusives i comunitàries.