"Cal seguir avançant en les polítiques de foment de coresponsabilitat vers les cures i la conciliació perquè no siguin majoritàriament les dones qui perdin drets i possibilitats futures"

1. El darrer ‘Informe sobre exclusió i desenvolupament social a Catalunya’ de FOESSA-Càritas Catalunya, la primera fotografia social completa dels dos anys de pandèmia, apunta que la prevalença de l’exclusió en les dones és del 30%, gairebé dos punts més alta que els homes. Quines mesures s’han d’impulsar per abordar el fenomen de la feminització de la pobresa?

Totes aquelles mesures que siguin necessàries i, sempre que es pugui, en combinacions adequades. Tant aquelles que permetin avançar en la igualtat de gènere de manera específica, com les que millorin la situació de les persones més precàries, perquè tindran impactes de gènere en positiu. Per exemple, cal valorar, regularitzar i dignificar les feines i el sector de les cures. Les dones representem la gran majoria de persones treballadores en aquest sector i, especialment, hi trobem dones migrades. Ara també és urgent recuperar aquelles persones que han caigut en l’exclusió social sobretot arran de la crisi del COVID. Caldria avançar amb polítiques d’ocupació que també prioritzin a les dones, com s’ha anunciat que es farà des de Treball. Ara bé, també calen polítiques d’habitatge o de renda mínima que també afecten a les dones. Per cert, recentment el govern ha encetat un pilot a Catalunya de renda mínima universal; esperem els resultats amb ganes.

2. Aquesta pobresa en les dones empitjora quan intersecciona amb altres variables: ser d’origen migrat, tenir una discapacitat o un problema de salut mental, pertànyer al col·lectiu del poble gitano i LGTBI, etc. Com cal avançar de manera més efectiva per reduir aquest risc d’exclusió social en aquests col·lectius?

Per avançar de manera més efectiva cal no abandonar la perspectiva feminista interseccional. En la meva opinió, també cal fer-ho de manera transversal, en qualsevol política i àmbit d’activitat humana i, a la vegada, incidir de manera específica en determinats col·lectius quan fa falta. Cal tenir en compte que les desigualtats de gènere s’entrecreuen amb altres eixos de desigualtat i poden generar discriminacions que resulten agreujades per raó de classe, origen, situació familiar, diversitat funcional, etc. Per això s’han de tenir en compte tots aquests eixos i treballar de forma coordinada en tots aquests àmbits.

3. I en el cas específic de les llars monoparentals, el 80% encapçalades per una dona que tota sola tira endavant la família, que són les que tenen més probabilitats de caure en la pobresa i l’exclusió junt amb els seus fills/es (la pobresa infantil ja colpeja 1 de cada 3 infants a Catalunya).

En el cas de les llars monoparentals calen polítiques específiques i/o la priorització d’aquests tipus de llars en altres tipus de polítiques. Per exemple, el programa Temps x Cures que hem començat a desplegar recentment des del Departament d’Igualtat i Feminismes busca ampliar els serveis de cures infantils, i crear-ne de nous, per a la població 0-16 d’arreu de Catalunya. Justament, prioritza les famílies monoparentals en l’accés a aquests tipus de serveis. 

4. Des de la Taula, hem presentat un nou dossier Catalunya Social que tracta sobre la pobresa en les dones i el precari equilibri del treball i la conciliació. Una de les principals conclusions és que l’ocupació de les dones ha crescut molt en els últims anys però que, en paral·lel, les desigualtats de gènere pràcticament es mantenen perquè el rol de gènere encara té un impacte molt gran en totes les esferes de la vida.

Quines polítiques de conciliació considera que són necessàries impulsar des del Departament per revertir aquesta situació?

Si fem créixer l’ocupació mercantilitzada de les dones sense canviar res més tampoc necessàriament generem més igualtat, ni més benestar i, com esmenteu, també problemes greus de conciliació. Justament, amb el programa Temps x Cures de serveis de cures infantils, com cangurs municipals, casals, ludoteques i similars, intentem abordar aquest aspecte. Homes, empreses, entitats i governs s’han d’anar fent corresponsables dels treballs de cures. També es complementa amb polítiques d’altres departaments com la gratuïtat gradual del 0-3 o l’avançament del període escolar a inicis de setembre. D’aquesta manera les cures infantils ja no només recauen en les famílies, és a dir, sobretot en les dones de forma no remunerada a les llars, sinó que esdevenen serveis públics, universals, accessibles i inclusius. A la vegada, qui hi treballa ho fa de forma remunerada, regularitzada i amb més reconeixement. 

I en l’àmbit del treball, què cal fer per evitar que les dones continuïn ocupant llocs de treball que les precaritza (contractes a temps parcial per conciliar vida laboral i familiar, però, que impliquen que tinguin uns ingressos més baixos, etc.)

En l’àmbit del treball remunerat cal seguir amb la lluita per la igualtat salarial. La bretxa salarial de gènere supera el 20% encara. Des del nostre departament, per exemple, facilitem formació i eines per al càlcul de la bretxa salarial de gènere i el registre salarial. També hi ha molta feina a fer per l’adequada valoració dels llocs de treball, que milloraria les retribucions de les feines més feminitzades i, sovint, també més precaritzades. Relacionat amb això cal erradicar també la segregació horitzontal sexuada, que fa que els homes es concentrin en les tasques i feines millor remunerades i prestigiades, per exemple les relacionades amb la tecnologia, i les dones en les cures. També cal abordar la segregació vertical que, per una banda, ens enganxa a categories inferiors i, per l’altra, genera un sostre de vidre que no ens deixa arribar a les feines de major responsabilitat i remuneració. En aquest sentit, seguirem promocionant els plans d’igualtat a les empreses i al sector públic com a mesura clau per avançar en la igualtat en el món laboral en general.  Des d’aquest 8 de març és obligatori comptar amb un pla d’igualtat per a les empreses de 50 i més persones treballadores. I, com he comentat abans, implementarem polítiques de foment de coresponsabilitat vers les cures, perquè no siguin majoritàriament elles les que hagin de treballar de forma parcial o agafar excedències per cuidar a persones dependents, ni perdre drets i possibilitats futures per haver-ho fet.