"El Tercer Sector Social és un pilar del sistema de responsabilitat pública d'acció social"

La crisi socioeconòmica persisteix i continua sent molt dura en especial per a les persones que estan en una situació de vulnerabilitat. En els darrers anys, s’ha fet molt èmfasi en el paper de la comunitat com a element clau per superar els efectes d’aquesta crisi, però, també per prevenir situacions d’exclusió. Què aporta l’acció comunitària en aquest procés de reconstrucció social? Quins mecanismes o processos es poden aplicar des de l’administració per garantir que les intervencions siguin multiplicadores d’aquesta acció comunitària i que no es generen duplicitats? 

La comunitat és una mena de relació social dotada de significat per a qui en forma part. Per exemple, una associació veïnal o un esplai, ho són. Les comunitats són àmbits relacionals que forgen objectius col·lectius. Aixopluguen individus, els protegeixen, i, en conseqüència, enforteixen capacitats personals. Aquesta és la importància de les comunitats: són una condició de possibilitat perquè qui es troba amb dificultats o viu la precarietat disposi de més possibilitats de prosperar. Seria interessant saber quants nois i noies que ara mateix viuen dificultats a casa, tenen un horitzó més ampli de futur gràcies al fet que participen d’un esplai o cau. Un altre exemple: en termes de cohesió social, Bellvitge no seria el barri que és si no disposés d’una trajectòria d’associacionisme veïnal clarament orientat a l’acció col·lectiva, que perdura i és determinant per a les condicions de vida del veïnat. Seguint aquests exemples, les administracions públiques han de contribuir a l’enfortiment de les comunitats de dues maneres: facilitant que disposin dels recursos per desenvolupar-se, com ara obrint els equipaments públics a l’acció comunitària, i intervenint professionalment per incentivar la formació de comunitats allà on no n’hi ha o són molt dèbils, especialment en àmbits urbans que concentren necessitats socials. La idea és ben simple: a més capacitat d’organització popular, més possibilitats de superar dificultats.

El tercer sector social ha sigut imprescindible durant la gestió de la pandèmia de la Covid-19 i ho està sent en la resposta a la crisi social derivada del conflicte a Ucraïna, contextos que han fet emergir noves necessitats socials i formes de pobresa. Quines són les prioritats de la seva direcció, per a aquest any, per enfortir i dotar de major reconeixement al conjunt de les entitats socials catalanes? I quin paper ha de tenir en aquest context l’aprovació de la Llei del Tercer Sector Social?

Les entitats socials catalanes són una estructura de la nació. Si Catalunya s’ha significat històricament per disposar d’una iniciativa civil densa, plural i democràtica, hem de concloure que preservar la societat civil catalana i la seva autonomia és una fita ineludible des d’una perspectiva nacional i republicana. En aquest sentit, el tercer sector social, com a component singular d’aquesta societat civil, juga a més el paper de desenvolupar projectes i accions encaminades a la inclusió social. Respon a necessitats socials molt diverses, ja que la nostra societat ha evolucionat acceleradament en la diversificació de les situacions i els plantejaments de vida. Quan aquesta diversitat s’encreua amb l’estructura de desigualtat social, els riscos d’exclusió social també es diversifiquen i s’accentuen. Enfront això, el tercer sector social ha estat capaç de conjugar acció associativa i projectes d’intervenció per escometre els riscos socials en les seves diferents expressions, tot innovant plantejaments i metodologies d’intervenció en múltiples ocasions. Fent-ho, és de fet un pilar del sistema de responsabilitat pública d’acció social, i bona mostra d’això és que les administracions públiques i les entitats del tercer sector col·laboren sistemàticament en projectes públics d’acció social. Ara convé que la Llei de Foment de l’Associacionisme i la Llei del Tercer Sector Social siguin una realitat en aquesta legislatura. Ambdues lleis configuren un marc normatiu i de relació entre les institucions democràtiques, el teixit associatiu i la iniciativa social que desenvolupa projectes i presta serveis. No obstant això, el que serà determinant és que d’aquests marcs normatius se’n despleguin polítiques públiques de col·laboració, concertació d’accions i serveis, i coproducció de projectes d’intervenció. 

El 2023 és un any electoral i una de les funcions del seu Departament és dirigir i coordinar les actuacions i els programes de caràcter transversal en el seu àmbit d'actuació en col·laboració amb altres administracions públiques. Quin rol té, i creu que ha de tenir, el món local en aquesta reconstrucció social? 

Els municipis conformen el territori del país i són la institució democràtica més a l’abast de la ciutadania. Els ajuntaments són Generalitat. El Contracte Programa regula la relació operativa de la Generalitat i els ajuntaments en el camp de l’acció social i comunitària. La Direcció General d’Acció Cívica i Comunitària disposa d’una important presència territorial: les Oficines d’Afers Socials i Famílies, els equipaments cívics i comunitaris i els punts Òmnia. Hem d’optimitzar el nostre potencial d’intervenció amb els municipis, altres administracions supralocals i la societat civil. A banda de les regulacions generals de relació entre institucions, hem de desenvolupar un treball més ancorat al terreny, precisant col·laboracions cas per cas, afinant-les en funció dels diferents contextos i necessitats. L’objectiu és compartir una política social comunitària que arreli en els territoris i comprengui tot el país.
  

La Federació Catalana de Voluntariat Social acaba de publicar un informe sobre la situació de l’acció voluntària a Catalunya. La principal conclusió és que el voluntariat es feminitza i s’envelleix. Només el 35% de les persones voluntàries són homes i tan sols el 15% tenen menys de 25 anys. Com es pot promoure i aconseguir una major implicació de la ciutadania en l’acció voluntària? 

Abans que res hem de reconèixer i agrair l’acció voluntària. Si hi ha més dones que homes i més persones grans que joves, també. A mi el que em preocupa és aquesta tendència ideològica en què fa uns anys que estem instal·lats de considerar el voluntariat com una pràctica assistencialista. Convé recuperar plenament i preservar el sentit del voluntariat, que comporta sempre una acció de suport o acompanyament d’un cap a algú altre, i una altra de sosteniment del teixit associatiu. És evident que el voluntariat sosté el moviment associatiu català. Per a les entitats del tercer sector, l’acció voluntària és un element constitutiu, sense el qual la capacitat d’intervenció social no podria tenir la intensitat ni la proximitat que té. Crec que el reconeixement i la valorització del voluntariat és imprescindible si volem incentivar l’acció voluntària.