Més de 18.000 persones estan en llista d’espera per una plaça en un servei o recurs social

La Taula d'entitats del Tercer Sector Social de Catalunya assegura que 18.825 persones estan en llista d’espera per accedir a una plaça en un servei o recurs de l’àmbit social. Aquesta xifra es desprèn del nou dossier Catalunya Social ‘Esperant els meus drets’, un nou dossier Catalunya Social de la Taula del Tercer Sector Social elaborat per Natàlia Vila Muñoz, periodista especialitzada en temes socioeconòmics, que actualment treballa al Diari Ara, i professora de Periodisme d’Investigació a la Universitat Pompeu Fabra.

El document fa una radiografia dels principals serveis i prestacions socials més sol·licitades a Catalunya i del temps d’espera de les persones que volen accedir a  aquests drets socials recollits a la cartera pública. En tots els àmbits estudiats, l’informe constata que hi ha llista d’espera però, en diversos col·lectius, no es pot accedir a les dades per determinar el nombre exacte de persones que esperen per accedir a algun recurs social ni el temps que triguen. En molts casos, l’administració no explica quin temps hi ha entre la petició de sol·licitud i la resolució i argumenta que són dades relatives i massa variables en funció de diversos factors. Amb aquesta mateixa justificació assegura que és impossible determinar l’evolució d’aquestes llistes d’espera que, en molts casos, és d’anys, com constaten les mateixes persones, famílies i entitats socials que acompanyen aquests col·lectius.

Aquestes 18.000 persones en llista d'espera social són persones grans i/o en situació de dependència (14.000), persones amb discapacitat (gairebé 4.800) i víctimes de violència masclista (40) que volen accedir a un recurs d’habitatge, d’atenció diürna o d’acompanyament social a Catalunya. En el moment de tancar el dossier, s’evidencia la manca d’informació sobre les llistes d’espera en les persones en situació de pobresa i les que tenen una problemàtica de salut mental, que incrementaria aquesta xifra. Les persones afectades, les famílies i les entitats socials constaten que, en molts casos, l’espera és d’anys. La llista d’espera en les persones migrants és burocràtica.

Sobre el temps d’espera, en les víctimes de violència masclista que volen accedir a un servei residencial o d’acompanyament social, oscil·la entre una setmana i dos mesos i, en les persones migrants, l’informe d’arrelament o de reagrupament familiar es pot demorar més de 7 mesos i la sol·licitud de protecció internacional més de 6 mesos. De la resta de col·lectius, l’Administració no pot determinar el temps d’espera entre la presentació de la sol·licitud i la resolució.

Pel que fa a la cartera de serveis socials, es fa palès que no és prou efectiva perquè està desactualitzada. La Generalitat tampoc concreta quins són els serveis amb més i menys demanda, però les entitats socials apunten que són places d’habitatge; residencials i centres diürns; prestacions econòmiques o bonificacions i serveis socials, com l’atenció específica per regularitzar la situació administrativa de persones migrants, el reconeixement del grau de discapacitat, de situacions de vulnerabilitat o la tramitació del bo social, entre altres.

Les propostes de les entitats socials

Sobre el funcionament del sistema d’ajudes

1. Més transparència. La manca d’informació, o la poca sistematització  per part de l’Administració, és evident. Les dades haurien de ser públiques, gratuïtes i accesibles tant per a les persones i familiars que estan esperant accedir a un servei/recurs com per al propi Govern que ha de poder dimensionar la problemàtica, establir prioritats i controlar i avaluar si les mesures que aplica són efectives o no.

2. Més creuament de dades entre Departaments perquè el sistema funcioni millor i aconseguir avaluacions i controls més reals de la situació. 

3. Agilitzar les converses i negociacions per reformar la Cartera de Serveis Socials. Des del mes de juny, Govern, sindicats i patronals del sector estan negociant aquesta reforma, la primera des de 2007, per millorar la tipologia de les ajudes i fer més accessible i transparent la informació dels serveis a la ciutadania. Malgrat que hi ha hagut augments en les tarifes, per garantir la sostenibilitat dels serveis vinculats a la Cartera, cal actualitzar els preus, adequar-los a la situació actual i augmentar el pressupost amb la inversió necessària per garantir l’equitat territorial amb el consegüent increment de places.

4. Assolir els objectius del Departament de Drets Socials de “reduir a la meitat” el temps d’espera. Una fita complicada perquè, per una banda, els pressupostos han augmentat les partides destinades a aquesta finalitat, però durant aquests mesos no s’han produït grans canvis, ni s’ha reduït la paperassa burocràtica ni s’ha simplificat ni millorat la Cartera de Serveis Socials ni s’ha abordat l’infrafinançament estatal. I, d’altra banda, comptabilitzar aquesta reducció ara mateix és materialment impossible en molts àmbits en els quals no es disposa de cap xifra oficial que es pugui fer servir com a base per avaluar futures millores.

Sobre les llistes d’espera

1. Persones grans: millor planificació i abordatge davant l’envelliment de la població i l’increment de les situacions de dependència, un fenomen a l’alça i on, precisament, la llista d’espera és més flagrant (gairebé 11.000 persones esperen una plaça en una residència i més de 3.000 en un centre de dia). Cal un canvi de paradigma del model residencial o un esforç molt més ingent per donar resposta i garantir una qualitat de vida digna a les persones que afronten l’etapa final de la vida. També es proposa més partides destinades a la creació de places públiques en detriment de les places subvencionades amb prestacions econòmiques vinculades i més control del Govern en l’adjudicació dels serveis (cada vegada més externalitzats) amb l’objectiu de garantir un atenció centrada en la persona i evitar que acabin només en mans d’empreses purament mercantils.

2. Persones amb discapacitat: fer front al transvasament de persones entre serveis i el col·lapse que això comporta. Alguns dels serveis acaben fent de “contenidor” perquè no hi ha plaça disponible als recursos que serien més necessaris i les persones i famílies no tenen més opcions. Actualment, hi ha gairebé 4.800 persones amb discapacitat en llista d’espera per aconseguir alguns dels seus drets, sobretot llars residències i residències per a persones amb discapacitat intel·lectual, on la cua és més llarga. 

Aplicable també en l’àmbit de la dependència, és imprescindible que hi hagi més transparència sobre les places, on estan situades i l’ordre a la llista de sol·licitud perquè les famílies puguin organitzar-se i no es derivin persones a serveis que no són els més adients per a aquestes. 

També cal reduir el greuge comparatiu per la falta de recursos fora de l’àrea metropolitana i, mentre això no passi, millorar la informació a les famílies de municipis allunyats de Barcelona perquè puguin trobar els millors serveis possibles. A més, calen millores en el transport per fer més accessible el trasllat de les persones amb discapacitat fins als centres de referència i la consolidació d’alguns plans pilots amb bona valoració (i que fa més d’una dècada que estan en prova), com el de l’assistència personal, perquè esdevinguin una ajuda estructural.

3. Persones en situació de pobresa: urgeix posar xifres reals, sobretot al fenomen del sensellarisme. Cal dimensionar-ho correctament i establir recomptes consensuats amb les entitats socials per abordar el problema de l’accés a l’habitatge en les dimensions que pertoca perquè és un dels factors que més influeix en les situacions de pobresa i exclusió social.

També es planteja simplificar i clarificar, i sobretot agrupar, les ajudes disponibles perquè l’actual Cartera de Serveis no aglutina ni la Renda Garantida de Ciutadania (que fa 6 anys que està en marxa) ni l’Ingrés Mínim Vital (3 anys en marxa), ni les ajudes al lloguer actuals, mentre que manté la informació d’altres prestacions com la Renda Mínima d’Inserció que fa anys que va quedar substituïda per les noves ajudes. Cal una revisió constant de l’oferta de serveis publicada i que s’actualitzi cada pocs mesos per garantir la informació veraç cap a la ciutadania.

4. Víctimes de violència masclista: mantenir la tònica dels darrers cinc anys, amb un abordatge dimensionat i pròxim a la problemàtica que redueixi a zero aquests terminis per a les dones que pateixen violència a la llar. Tot i tenir, en volum, menys ajudes i menys places disponibles, els temps d’espera són els més baixos del sistema, d’entre una setmana i 2 mesos. 

5. Persones d’origen migrat: més modificacions en la llei d’estrangeria. Malgrat els darrers canvis, la llei encara suposa un mur insalvable que fa impossible minimitzar les llargues esperes burocràtiques per a tramitacions bàsiques com la sol·licitud de protecció internacional, l’arrelament o el reagrupament familiar, que es poden eternitzar des de més de sis mesos fins a més d’un any.