Per un tractament digne i respectuós dels drets sexuals i reproductius

Les dones amb discapacitat demanen més formació i informació sobre els seus drets en matèria sexual i reproductiva, així com el respecte i tractament digne per part de la societat. I és que si les dones en general encara ho tenen molt difícil en aquest àmbit, la situació s’agreuja en el cas de les dones amb alguna discapacitat. Així ha quedat palès en una taula rodona organitzada per la comissió de gènere del Comitè Català de Representants de Persones amb Discapacitat (COCARMI), principal plataforma de la discapacitat a Catalunya, amb el títol 'Desmuntant tabús i trencant estigmes sobre els drets sexuals i reproductius de les dones amb discapacitat'.

La sexòloga experta en discapacitat Anaya Guerreiro, de l’associació Tàndem Team Barcelona, ha parlat de 'La salut sexual i reproductiva de les dones amb discapacitat'. Guerreiro ha destacat la discriminació i vulneració de drets de les dones amb discapacitat, que es tradueix en la seva consideració com a éssers inactius i asexuats, incapaces i improductives, que no poden decidir sobre anticoncepció ni sobre desig sexual o maternitat. Ha recordat també la violència obstètrica i abusos que, per la seva major vulnerabilitat, pateixen moltes d’aquestes, la seva estigmatització i invisibilització, i ha defensat que el dret a escollir sobre la seva sexualitat hauria d’estar al primer lloc de la llista de drets del col·lectiu. 

Per la seva banda, l’advocada Trinidad Fernández Russell, experta en violència contra les dones i infància, ha fet esment a algunes sentències que són un gran pas en el reconeixement de drets, i a una normativa nacional i internacional que també reconeix i empara aquests drets: “drets sabem que en tenim, una altra cosa és que es compleixin” i “no perquè hi hagi vuit lleis es respectaran més els nostres drets”. Fent referència, per exemple, a esterilitzacions forçoses, anticoncepció o avortament, considera que el “consentiment informat” ha de prevaldre en qualsevol tractament mèdic a què es vulgui sotmetre a una dona amb discapacitat i lamenta que “el principal tabú social està a nivell familiar”, que oculta tot el que té relació amb el sexe “perquè les famílies entenen que les han de protegir”.

A la taula d’experiències, Carme Garrido, d’ECOM, dona amb discapacitat física derivada d’una poliomielitis, ha recordat que ha patit mirades de rebuig i discriminació “des de sempre” i que va ser víctima d’abusos en el seu entorn familiar, cosa que l’ha marcada i li va fer pensar en el seu moment que era la forma habitual de relacionar-se afectivament. No va ser fins als 45 anys, amb temps i teràpia, que ho ha pogut verbalitzar i superar. “Ara ho puc parlar i les cicatrius no fan mal”. Ha apuntat que es va sentir qüestionada quan va començar a sortir amb la seva parella, després quan es va casar, posteriorment quan va tenir fills, “és una lluita constant”.

Per la seva banda, Irene Farrero, de Fundació Estany i Dincat, dona amb autisme diagnosticada d’adulta, ha destacat el paper
d’associacions i entitats en l’acompanyament de les dones amb discapacitat. Es considera “guerrera” i “supervivent” i molt satisfeta com a activista i “cuidadora” d’altres persones “per la feina de poder ajudar altres persones perquè no passin pel que jo he hagut de passar”. Lamenta, d’altra banda, la manca d’informació que fa que moltes dones no decideixin per si mateixes sobre la seva sexualitat i maternitat.

Al seu torn, Mireia Borràs, jove afiliada a l’ONCE amb una discapacitat visual adquirida just abans de la pandèmia i estudiant d’Educació Social, ha dit que “aquells que estan amb nosaltres ens estimen tal com són” i que aquells que ens rebutgen, que tenen ments tancades, difícilment canviaran, tot i l’evidència que “tots som diversos i la diversitat és una realitat”. Opina que, per la seva experiència, “falta molta informació i conscienciació entre els joves” sobre què representa viure amb una discapacitat.

Al llarg de la sessió s’ha parlat també de la “supèrbia” de molts professionals de la medicina i el dret, “que creuen saber molt més que nosaltres” de la nostra realitat, així com de la manca d’empatia i de preparació de molts sanitaris a l’hora d’atendre, amb dignitat, dones amb discapacitat. “Denunciem i reclamem quan ens sentim violentades, per dignitat i seguretat”, ha demanat Carme Garrido a les assistents i ha afegit ”no em poden agafar com si fos un sac” quan, per exemple, ha de fer la transició de la cadira a un llit per a una exploració. S’ha denunciat igualment la manca d’equips, instrumental i proves adaptades a les persones amb discapacitat i s’han demanat explicacions i descripcions clares i comprensibles sobre tot allò que es farà en un acte mèdic. 

En la clausura ha parlat, en nom del COCARMI, la directora de la Fundació Catalana per a la Paràlisi Cerebral i vicepresidenta de COCEMFE Catalunya, Esther Jolonch, qui ha assenyalat que “jornades com aquesta ajuden a descobrir que el que t’ha passat a tu també li ha passat a altres dones”.