Article d'Oriol Illa a Nació Digitial: 'Habitatge: de la inversió al dret'

El preu del lloguer a Barcelona es va disparar el 2015.

Content
Esquerra

Els preus de l’habitatge a Barcelona, tant de compra com de lloguer, tornen a pujar per sobre del que ho fa el conjunt de l’economia i, per descomptat, del que ho fan els salaris –suposant que hagi salaris que pugin-. Com el mite de Sísif, després d’anys de crisi i d’enormes esforços per part de la ciutadania acabem, irremeiablement, en el punt de partida. El preu del lloguer a Barcelona es va disparar durant l'any passat al voltant d'un 15% i és la única ciutat de l'estat on el mercat de lloguer ja ha tornat als nivells anteriors a la crisi, segons dades dels portals immobiliaris.

El preus de l’habitatge pugen perquè invertir en totxo és molt rentable i perquè l’habitatge és una inversió i no pas un dret. A ulls del que té diners és molt rentable i, a més, és estable i pràcticament sense risc. Davant aquesta situació, -sumada al fet que fa ben poc hem patit els efectes més destructius d’una bombolla immobiliària; desnonaments, exclusió i sensellarisme- els governs es plantegen limitar per llei el preu del lloguer, com a mesura per controlar i amansir un mercat absolutament desbocat i a mercè d’un capital estranger que desembarca a Barcelona inflant els preus i, en conseqüència, expulsant veïns.

La proposta de limitar el lloguer es planteja, doncs, com una mesura reactiva, a posteriori, que pot provocar efectes no desitjats i sobre els quals caldria una posició clara abans de fer prosperar la iniciativa –com per exemple els efecte en l’economia submergida, la inflació preus o la més que probable limitació de l’oferta privada-. Un control dels preus de lloguer que cal abordar de manera coordinada entre tots els actors implicats i la qual ja s’aplica a ciutats europees com Berlín o París. Sigui com sigui, continuem instal·lats en una lògica de la que no podem fugir. L’habitatge continua sent un mer objecte d’intercanvi que aporta massa guanys. Malgrat els dubtes que pugui generar, la limitació en el preu del lloguer pot, i ha de ser, una mesura més per aconseguir desincentivar la percepció, i també la certesa, que l’habitatge és una excel·lent inversió. Però no és la única. Hem d’aconseguir apartar l’habitatge del món del capital. Sigui amb mesures fiscals correctores –per exemple gravar l’IBI de segones i/o terceres propietats-, creant gravàmens específics per a grans tenidors, incentivant el parc privat destinat a fins socials, ampliant el parc públic d’habitatge destinant part del superàvit municipal a compra d’habitatge per a ús social o executant, molt més sovint, per part de les administracions i de les entitats socials, l’opció de tempteig i retracte en la compra d’habitatges. També caldria aprofitar l’enorme xarxa associativa de la ciutat permetent-li ‘reconquerir’ l’espai perdut al centre de la ciutat. Només es podrà influir en els preus de mercat si l’escassíssim 1’5% d’habitatge públic que tenim de mitjana al nostre país, augmenta a nivells europeus que oscil·len entre el 15 i el 18%.

L’increment artificial de preus de l’habitatge porta, indefectiblement, més exclusió. I només amb una política proactiva que busqui aliances, que hi participi el Tercer Sector, que ampliï la seva mirada, i que faci una política d’inversió clara cap a l’habitatge social, podrem contenir una tendència que fa anys, amb governs de tots els colors, es menja espai dels ciutadans i ciutadanes i la posa al servei del mercat especulatiu.

 

Consulta l'article a Nació Digital.

Dreta
Banner

Destacats