Els discursos d'odi tracten d’enderrocar els consensos en matèria de drets humans i llibertats

Cada vegada, els discursos d’odi són més presents en la nostra societat i arriben a totes les esferes de la vida fins al punt que, en alguns casos, fins i tot s’estan normalitzant. On trobem majoritàriament aquests discursos? Quines formes prenen i en què es basen?

El racisme, el masclisme, la islamofòbia, l’odi als gitanos, als jueus, a les persones amb diversitat funcional, etc.. Són prejudicis que han estat presents a la nostra història, i que han provocat pogroms, persecucions i expulsions durant segles. Són discriminacions estructurals que avui encara existeixen, i més encara arrelats culturalment. Hi ha grups i individus que tracten d’estimular-los i d’institucionalitzar-los. Una de les eines que fan servir és tractar d’enderrocar els consensos en matèria de drets humans i llibertats, difonent la idea que no tothom mereix drets i que quan algun col·lectiu n’aconsegueix, altres en perden. És la batalla cultural de l’extrema dreta, que tracta de posar a competir la classe treballadora per diferències d’origen, raça o gènere. Aquestes idees són funcionals al capitalisme, perquè substitueixen la lluita de classes per la lluita entre la classe treballadora, a la qui li fan creure que ha de competir pels recursos, en lloc de canviar un sistema estructuralment desigual. 

Hi ha col·lectius i persones més exposats als discursos d’odi o ens afecta a totes les persones per igual? L’extrema dreta fa ús de determinats col·lectius per atacar-ne d’altres? Com? 

Els discursos d’odi han anat canviant amb el temps, tot i que encara hi romanen els habituals. Ara, en lloc d’un racisme biològic, on es parla de races superiors, s’ha estès el racisme cultural, una nova forma de supremacisme que parla de ‘cultures incompatibles’ per assenyalar les persones migrants. També s’instrumentalitza en molts casos els drets de les dones per atacar determinats col·lectius, fent creure que el masclisme o la LGTBIfòbia són propis d’una cultura en concret, i que el problema són les persones d’aquesta cultura que ho importen, negant una vegada més el component estructural del masclisme i la LGTBIfòbia. Els mateixos que neguen la violència masclista, son els qui la pretenen relacionar amb determinats col·lectius. 

Les entitats socials també som objecte d’aquests discursos? Com?

I tant. Perquè sovint evidencieu aquests problemes estructurals, i trenqueu aquest relat que pretén enfrontar a les persones per les seues diferències. També perquè treballeu amb els col·lectius vulnerabilitzats, als qui l’extrema dreta voldria exterminar. Ara bé, cal tenir compte amb alguns discursos o pràctiques de les entitats del tercer sector, perquè poden ser també útils per mantenir aquestes desigualtats. Les entitats fan la feina que no fa l’administració, garanteixen un mínim de dignitat i ajut a les víctimes d’aquestes desigualtats. Si l’objectiu no és acabar amb les desigualtats, sinó pal·liar els seus efectes amb cures, o fer-ne negoci, esdevindran part del problema. És important entendre que els problemes no es resolen amb caritat sinó amb un canvi estructural. 

Però l’extrema dreta no només és un discurs d’odi, també és una pràctica contrària als drets humans. Quins riscos reals suposa per a la consolidació de drets el triomf d’aquests corrents ideològics? Per què aquests discursos d’odi són impunes quan estan recollits en el Codi Penal?

L’extrema dreta ha sabut adaptar-se a la democràcia i al marc legal. Els seus discursos i les seues propostes han sigut avalades per la resta d’actors polítics, acceptant que promoure treure drets a una part de la ciutadania és una idea legítima en democràcia. La llibertat d’expressió, que sovint s’aplica amb contundència contra altres col·lectius quan les crítiques van dirigides a determinats poders, és totalment permissiva no només amb els discursos d’odi sinó inclòs amb la desinformació, molta d’aquesta amb altes dosis de prejudicis. L’objectiu de l’extrema dreta és anar conquerint el sentit comú de la gent, com ja van fer els nazis abans de guanyar el poder democràticament. Després, un cop arriben al poder, poden buidar l’Estat de drets i llibertats. Una democràcia il·liberal, se’n diu. Però si no hi ha drets, hauríem d’entendre que no hi ha democràcia, i fins ara sembla que no tothom ho ha acabat d’entendre. 

Quin creus que és el millor antídot contra la discriminació i quin paper hi hem de jugar des del tercer sector social per generar una narrativa pròpia que sigui capaç de desarticular aquests discursos que atempten clarament contra els drets humans i els valors democràtics?

No hi ha cap fórmula màgica, però és important desmuntar qualsevol mentida o discurs d’odi sense que ens marquen l’agenda. És a dir, no estar constantment responent a les seues provocacions, ja que el seu objectiu és que nosaltres entrem a debatre als seus marcs o a amplificar els seus missatges encara que siga denunciant-los. Hem de saber crear narratives pròpies que s’anticipen a aquests relats, interactuar amb la ciutadania, amb altres col·lectius i amb les institucions per crear un front comú contra l’odi.