Entrevista a Georgina Oliva, directora d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA)

 

En tot el què portem d’any el sistema de protecció ha atès a més de 1.800 menors, i en els mesos de tardor la xifra mensual d’arribada ha estat de més de 200 joves al mes nouvinguts a Catalunya. Aquesta arribada massiva ha tingut uns efectes molt complexos sobre el sistema de protecció. Per intentar minimitzar-los i alhora oferir una atenció més adequada a aquest nou perfil de joves (majoritàriament nois, majors de 15 anys, que el seu projecte de vida no passa necessàriament per quedar-se a Catalunya i que únicament el que els motiva és trobar una feina), s'han pres diverses mesures:

 

1. S'han obert recursos específics de primera acollida i d’atenció integral d’adolescents immigrats de nacionalitat estrangera sense referents familiars a Catalunya. Es tracten de recursos temporals d’atenció i emergència on els joves poden residir-hi mentre es fa l’estudi social i personal de cada cas que permet traçar l’itinerari més adequat per cada jove (una mitjana de 3 mesos). L'equip de professionals que els atén està format per educadors/es així com també per treballadors/es socials i/o mediadors/es culturals. En total s’han obert unes 260 places repartides per 10 centres.

 

2. D'altra banda, dins de la xarxa de serveis ordinaris, s’han augmentat les places dels serveis d'acollida (on es dispensa l’atenció educativa, però també es fa l’anàlisi de la situació socio-familiar del jove per part d’un equip tècnic), destinat a donar atenció exclusiva a l'increment d'arribada de MENA. Concretament, s’han obert unes 215 places més repartides en 14 centres d’acolliment. Cal matisar, que en la resta de tipologies de recurs de la xarxa residencial de protecció del Sistema de protecció s’hi acullen també un nombre important d’aquests adolescents, repartits entre les diferents tipologies i centres, en funció de les característiques.

 

- Paral·lelament es continua apostant per itineraris d'atenció més personalitzats i adaptats a aquest nou perfil de joves, que demanden un projecte més encaminat cap al reforç de la vida autònoma i laboral. En aquest sentit d’una banda, s'han incrementat les places de pisos de foment de l'autonomia gestionats per l'ASJTET (pisos de 16 a 21 anys o pisos per a majors de 18 anys), creant-se unes 90 places. I d’una altra, en breu es completarà el desplegament dels IPI (Itineraris de Protecció Individualitzats) amb la creació de 80 places més.  

 

3. Finalment, cal assenyalar també que s’ha posat en funcionament una taula institucional per treballar coordinadament els diferents departaments afectats del Govern de la Generalitat, els ens locals i les entitats del tercer sector involucrades, en la millora de l’acollida als MENAS i la seva inserció social i acompanyament a la vida adulta des de l’àmbit comunitari, posant especial atenció en l’acolliment amb la família extensa que aquests nois tinguin a Catalunya. 

 

 

En primer lloc, calen mecanismes de detecció d’aquestes situacions, ja que només coneixent la seva existència, podrem avaluar si els infants estan afectats o no per aquesta situació de vulnerabilitat i conseqüentment, des dels serveis públics es podran posar les mesures més adequades. Per això també és important fer pedagogia i trencar mites com els què afirmen que les famílies tenen por d’acudir als serveis socials per si els hi passarà alguna cosa als seus fills i filles. L’administració i concretament els serveis socials en general, estan per atendre aquestes situacions i ajudar a les famílies a sortir-se’n.

 

En segon lloc, totes les polítiques de suport a les famílies, ja no només en situacions de pobresa sinó també en altres àmbits com per exemple en el de les habilitats parentals, tindran un impacte positiu sobre el benestar dels infants i dels adolescents. Per tant, polítiques a favor de la reducció de la pobresa i la integració social (evitar el tall dels subministraments en cas de pobresa energètica, les beques menjador, les ajudes a les extraescolars, ...) contribueixen a la protecció dels infants i adolescents.

 

També hi contribueixen tots els serveis de l’àmbit socio-educatiu en l’entorn que ajuden a detectar aquestes situacions i alhora a fer-ne front, i per això són tant necessaris serveis com els centres oberts, els serveis socio-educatius diürns, els serveis especialitzats de 0 a 3, els serveis de teràpia familiar, els tallers de pares i mares, .... i les infinites accions que les entitats del tercer sector fan des de l’àmbit comunitari en aquesta direcció. D’aquí també la importància que tenen les subvencions a les entitats que treballen en el camp de l’atenció a la infància i l’adolescència en risc.

 

Finalment, les prestacions econòmiques per a les famílies en situació de vulnerabilitat o risc (els anomenats COSE), les ajudes econòmiques per als infants ex-tutelats, les prestacions per a les famílies acollidores, etc, també contribueixen a reduir les situacions de pobresa en la què es poden veure afectades les nenes, nens i adolescents del nostre país.  

 

 

 

Calen polítiques actives d’emancipació i autonomia personal. Només passant d’un model assistencial a un model que empoderi a les persones, que les acompanyi en el seu procés d’emancipació i llibertat per tal que puguin valdre’s per elles mateixes, podrem trencar amb la dependència de moltes famílies als serveis socials, una dependència que es va “heretant” de pares a fills. És d’aquesta manera que podrem evitar la cronificació. La Renda Garantida o la prestació de la Garantia Juvenil són dos exemples de polítiques que aposten per ajudar a les persones a sortir d’una situació de vulnerabilitat, però que centren l’acció en la inserció laboral, ja que només amb un treball digne podrem aconseguir la plena emancipació de les persones.

 

Ara bé, calen també accions més globals en l’àmbit laboral, per tal de combatre la precarietat en el treball, incentivar la contractació de persones en situació de vulnerabilitat i aconseguir condicions i salaris dignes que evitin que fins i tot, persones en actiu, acabin necessitant l’ajuda dels serveis socials perquè les condicions de la seva feina (remuneració, polítiques de conciliació, desplaçaments, clima laboral, ....) no els permeten tirar endavant per si mateixes. I també cal continuar apostant per polítiques de joventut transformadores (inserció laboral, habitatge protegit, formació, ...).

 

De forma específica pel què fa al sistema de protecció, s’està fent una aposta decidida per incrementar els recursos de suport a l’emancipació del jovent a través de l’Àrea de Suport  Joves Tutelats i Ex-tutelats de la DGAIA: augmentant les places residencials de pisos per a majors de 16 anys fins als 21 anys, potenciant programes d’inserció laboral i fins i tot innovant serveis per tal d’adaptar el ventall de propostes de l’administració al perfil dels actuals joves que estant o que surten del sistema de protecció, com per exemple, posant en funcionament els IPI (Itineraris personalitzats d’inserció). Cal continuar apostant per aquestes línies d’acció, i fins i tot millorant-les, per exemple, aconseguint l’accés d’aquests joves menors de 23 anys a la renda garantida. 

 

 

El gran repte per als propers anys personalment crec que és el de garantir unes polítiques verdaderament integrals d’atenció a la infància i l’adolescència (tota, no només la que es troba en situació de risc o en desemparament) i a les seves famílies, des d’una òptica comunitària on l’infant (amb els seus interessos i desitjos), se situï al bell mig de les polítiques públiques. I aquesta fita es composa de diferents reptes, alguns globals i d’altres específics en l’àmbit de la protecció. 

 

D’una banda, un dels principals reptes a nivell general que tenim en les polítiques adreçades a la infància és augmentar el coneixement per part dels mateixos nens i nenes, dels seus propis drets. Sent conscients dels seus drets tindran més elements d’autoprotecció i de participació plena com a ciutadans i ciutadanes de ple dret en la nostra societat. I especialment, cal posar èmfasis en el dret a la participació i a la decisió dels infants i adolescents en tot allò que els hi afecta. Cal aplicar la transversalitat en totes les polítiques públiques pel que fa a la garantia dels drets dels nens, nenes i adolescents, posant-los en el centre de tota i cadascuna de les accions públiques.

 

D’una altra banda, pel què fa al sistema de protecció, un dels principals reptes és continuar treballant per garantir la màxima protecció amb la màxima eficàcia, i la mínima victimització possible tant d’infants i adolescents com de les seves famílies. Això entre altres moltes mesures, vol dir:

 

1. Protegir millor: per exemple, repensar si sense necessàriament augmentar exponencialment els recursos actuals, amb noves organitzacions d’equips i processos podem ser més eficients en la tasca de protegir a infants i adolescent. 

 

2. Garantir el dret de l’infant a viure amb seva família: Cal augmentar els serveis i millorar els procediments per reduir els casos en els què cal la separació de l’infant/adolescent del seu nucli familiars i acompanyar professionalment més a les famílies per tal que puguin superar les situacions de vulnerabilitat que posen en risc als seus fills /es. 

 

3. Garantir entorns més familiars en casos de desemparament i mesura protectora d’acolliment residencial: Cal continuar amb la proposta del Govern d’anar transformant els actuals centres de protecció per tal que siguin el més similars possibles a una llar (centres més reduïts, amb menys infants per centre i amb espais més similars als d’un habitatge), i també cal insistir com s’ha fet els darrers anys amb campanyes específiques, per aconseguir més famílies acollidores.

 

 

Certament no hi ha unanimitat sobre l'efectivitat d’aquest tipus de prestacions a infants. La pobresa infantil es una conseqüència de la pobresa familiar, i per tant, de les llars. L’evidencia a nivell internacional ens diu que l'efectivitat d'aquestes prestacions ha d'anar vinculada a la inserció al mercat de treball. En qualsevol cas, a Catalunya optem per integrar una prestació familiar especifica amb el mecanisme de garantia d'ingressos, com es la RGC, en la qual usem la llar i els complements per fills a càrrec com a unitat per determinar l'import de la prestació. I alhora, vincular la prestació amb l’incentiu d'assolir un complement a partir d'un pla d’inclusió social o d'inserció laboral amb l'objectiu de recuperar persones, progenitors, al mercat de treball. Estem convençuts que ningú aspira a viure de subvencions, i que tothom aspira a guanyar-se la vida amb dignitat. La intervenció social de la Generalitat en aquest punt respon a aquest principi,

 

 

El traspàs de gestió cap als ens locals, passa pel contracte programa amb aquests ens locals, tal i com s'ha acordat amb el sector. Aquest es un mecanisme consensuat amb FEDAIA i les entitats municipalistes que permet recollir una varietat de fórmules contractuals i administratives que son reconegudes pels ens locals a l'hora de relacionar-se amb les entitats: sigui una licitació, un conveni, un contracte mercantil, un contracte administratiu, etc. També és cert que cada ens local aplica amb els seus proveïdors la fórmula segons la seva tradició administrativa. 

En qualsevol cas, esperem que la Llei de contractes de serveis a les persones, com també la llei pendent de convalidació pel Parlament i el reglament que reguli els concerts socials, permeti normalitzar la relació de les administracions amb les entitats del tercer sector, tot permetent fer valdre l'especificitat, la vocació i qualitat dels serveis a les persones, que com be diu la UE, són de naturalesa diferent a l’habitualment coneguda de contractes Mercantils del sector públic.

El pas important és que, amb el contracte programa, podem garantir el finançament estable dels serveis d'intervenció familiar per  a períodes de quatre anys. Així mateix, amb totes les opcions possibles i definitivament establertes, seguirem treballant conjuntament amb ens locals i entitats per anar uniformitzat i estandarditzant un model  general que serveixi per a tot el territori i per a totes les entitats.

 

Foto: Social.cat