"La falta d'oportunitats és el fil conductor en la mancança dels drets de la infància"

 

En general, trobem mancances en molts dels drets perquè des del Síndic de Greuges tenim un plantejament de màxims i de garantia absoluta i, per tant, tots els drets necessiten millorar d’alguna manera ja sigui l’educació, la salut, el lleure, la participació o el benestar. 

 

En els últims anys hi hagut actuacions per posar-hi instruments que ho millorin, però no hi ha hagut avenços significatius i, de fet, tenim una certa paràlisi en els aspectes essencials dels drets dels infants. Sí que hi ha hagut algunes accions, per exemple, en educació s’estan aplicant algunes mesures de lluita contra la segregació escolar i hi ha un cert reforçament de les escoles d’alta complexitat; en el sistema de protecció s’han aprovat instruments com l’Estratègia Catalana d’Acollida i la Integració de Joves Migrats Sols i s’ha promogut l’acolliment, i en salut mental infantil i juvenil s’han incrementat recursos i s’ha aprovat uns plans integrals. Són accions que s’han de valorar positivament però la sensació que tenim, segurament condicionada per la falta de pressupostos dels dos últims anys i per una certa paràlisi en alguns àmbits, és que són mesures que no acaben de començar a desenvolupar-se i a aplicar-se per manca de pressupost o de disponibilitat. De l’aprovació de la Llei dels Drets i les Oportunitats en la infància i l’adolescència (2010), tenim molts aspectes de la pròpia llei que no s’han desenvolupat i que, en alguns casos, han quedat superats; l’esforç del Pacte per a la Infància de Catalunya (2013) no s’ha vist seguit d’un abordatge de les polítiques de la infància de manera transversal, de tot el Govern, amb tots els agents que hi intervenen, situant l’infant al centre i no depenent tant de departaments concrets; el protocol marc de prevenció de maltractament infantil (2017) tampoc s’ha desenvolupat, davant la pobresa infantil, any rere any és el col·lectiu més castigat però les poques mesures que hi ha no tenen gaire efecte i no s’ha avançat en una renda de suficiència garantida que des del Síndic, la Taula o moltes altres entitats hem estat reclamant perquè els infants tinguin accés a un nivell de vida adequat. Anem avançant en mesures concretes, però no hi ha un abordatge transversal i integral.

 

 

 

S’ha d’avançar en tots els drets de la convenció per poder garantir un reconeixement ple dels drets de la infància. Si haguéssim de mirar un fil conductor en la mancança d’aquests drets, aquest és el de la falta d’oportunitats dels infants per gaudir-los. La capacitat econòmica de les famílies afecta tots els drets, sobretot el del benestar (de vida adequat), perquè tenim situacions de pobresa severa importants que els condiciona. 

 

El que cal també és un lideratge per part del Govern perquè s’apliquin totes les mesures que ja preveuen i es garanteixen en la llei [Llei dels Drets i les Oportunitats en la infància i l’adolescència] o en el Pacte [per la Infància] per impulsar i corregir els dèficits que existeixen. 

 

El sistema de protecció necessita una reforma estructural, tot i que ens consta que s’estan fent plantejaments i passos en aquesta línia, però encara no s’han portat a terme. En educació s’ha de garantir un finançament que asseguri un sistema més inclusiu i igualitari. Tenim problemes de segregació escolar, d’educació inclusiva, d’igualtat d’oportunitats per a les famílies que no tenen prou recursos econòmics, d’insuficients suports o en l’educació dels 0 als 3 anys perquè no és accessible per a tothom. I en relació amb els infants amb discapacitat, per exemple, el decret d’educació inclusiva aprovat el 2017, que suposava un avenç teòric, tampoc s’ha desenvolupat. Però on també calen garanties és en el dret a la salut on encara hi ha mancances sobretot en l’àmbit de la salut mental, en el dret al lleure i en la protecció enfront de les situacions de violència, on hi ha dificultats i desconeixement sobre els protocols. 

 

 

 

El Tercer Sector és un sector clau i ha de jugar un paper important no només com a prestador de serveis i suports sinó també com a part que exigeix a la pròpia Administració garanties en el compliment dels drets de la infància. No és un actor més i ha de contribuir en la seva defensa, per tant, ha de ser molt exigent amb si mateix, però també amb l’Administració. Fins i tot, com a col·laborador amb l’Administració, si arriba el moment de replantejar-se la forma com es presta aquest servei, el sector també ho ha de fer. Per posar un exemple, en l’àmbit del sistema de protecció, si hem d’avançar en l’àmbit del sistema de protecció, on hi ha mancances en l’acolliment familiar, i el Tercer Sector està més especialitzat en l’acolliment en centres, les entitats socials han de repensar i adaptar-se a aquesta garantia màxima igual que en molts altres àmbits. Ha de contribuir prestant directament aquests serveis i ha d’exigir el compliment de les polítiques públiques perquè és un actor més d’impuls, de proposta i de modernització i en alguns aspectes encara segueix inèrcies en la forma d’oferir serveis i el que cal és un pas més per garantir aquests drets dels infants de la millor manera possible.