"La situació actual és conseqüència d’una dècada perduda que compromet en molts casos l’atenció a les persones"

 

Així és, des de Dincat, conjuntament amb altres organitzacions sense ànim de lucre del tercer sector i del sector de la discapacitat, fa temps que anem denunciant la situació injusta que patim a causa de la congelació i posterior retallada dels mòduls de serveis. La situació actual és conseqüència d’una dècada perduda que compromet en molts casos l’atenció a les persones amb discapacitat, la sostenibilitat de les nostres entitats i el poder adquisitiu de les persones treballadores. Un model de col·laboració entre la iniciativa social i l’administració en la prestació de serveis a les persones no es pot basar en salaris baixos. Els sous que paguen les nostres entitats depèn de les tarifes que marca el Govern i, de moment, per al 2020 tenim les mateixes tarifes que per al 2019.

 

En aquest sentit volem manifestar que, malgrat l’augment de l’any 2019 del 6,37% en les tarifes de serveis socials (llars amb suport, residències temporals, centres de dia, etc.) que configuren el programa de promoció d’autonomia personal i que té com a objectiu prevenir i contenir el deteriorament físic i psíquic afavorint l'autonomia personal i la integració social, aquest és clarament insuficient i queda lluny del 9% que necessita el sector per garantir bons serveis i la sostenibilitat del teixit social.

 

Calen unes noves tarifes dels serveis socials que permetin al sector recuperar-se de la dècada perduda. Cal seure amb el Govern i acordar un full de ruta compartit en aquest àmbit. També és necessari incrementar els recursos als Centres Especials de Treball per no posar en risc la seva viabilitat i per últim, però no menys important, cal augmentar els recursos que requereix el desplegament del Decret d’escola inclusiva, no només en l’àmbit públic sinó també en el concertat. 

 

 

L’augment del Salari Mínim Interprofessional representa una millora social òbvia per combatre la pobresa laboral; ara bé, per a les entitats i empreses que ocupen persones amb discapacitat intel·lectual sense  incrementar els ajuts salarials que es reben no es podran mantenir un nombre considerable de l’ocupació de les persones amb més dificultats per trobar feina. És evident que valorem positivament aquest augment perquè és una mesura que millora la qualitat de vida i genera més oportunitats als treballadors i treballadores. Ara bé, els grans damnificats d’aquest augment són els centres especials de treball que, un cop més, hauran de carregar amb aquest augment sense marge per repercutir-lo en els preus. Des de Dincat no ens cansem de reclamar que l’augment de l’SMI vaig acompanyat de les mesures necessàries perquè aquest increment tingui el menor impacte possible en la viabilitat dels centres especials de treball. 

 

No hem d’oblidar que Catalunya és un cas especial pel que fa a la inserció laboral de les persones amb discapacitat intel·lectual. A diferència d’altres territoris, a Catalunya s’ha apostat per la inserció del col·lectiu amb majors dificultats, el que coneixem com “especials dificultats”. Aquest fet comporta que els treballadors dels nostres CET tinguin una menor productivitat i per tant aquest increment de l’SMI és un cop molt més fort per a aquestes entitats. A més, també hem de posar sobre la taula les dificultats de les entitats per repercutir aquest increment en el preu final dels productes, fet que les aboca a una complicada situació econòmica.

 

 

Com a entitat que agrupem a més d’un centenar de Centres Especials de Treball de tot Catalunya, som plenament coneixedors de l’esforç que representa per a ells fer front a aquest nou augment i considerem que cal replantejar el model i dirigir-lo cap a un sistema que asseguri un futur viable per als CET i que garanteixi els drets de les persones amb discapacitat intel·lectual. 

 

Des de Dincat constatem que, tot i que l’actual model d’inclusió ha tingut una trajectòria d’èxit i que en molts casos ha esdevingut una eina que ha permès un bon nivell d’integració sociolaboral, la situació laboral de les persones amb discapacitat intel·lectual està molt lluny de ser satisfactòria. Les persones amb discapacitat intel·lectual tenen una taxa de participació en el mercat laboral del 27,5%, molt per sota de la població sense discapacitat que se situa en el 77,2% o la de les persones amb discapacitat que es troba en el 37,4%. A aquesta reduïda taxa d’activitat, cal afegir que en termes d’ocupació les dades no milloren perquè la taxa d’ocupació és del 24,3%, més de 32 punts inferior a la de la població general.

 

El nou model que plantegem des de Dincat l’hem recollit al “Llibre blanc per a la formació, ocupació i treball de les persones amb discapacitat i especials dificultats als centres especials de treball de Catalunya”, que ha elaborat IESE amb la nostra participació. Aquest nou model posa a les persones al centre i reclama normes flexibles que facin possibles itineraris d’atenció al llarg de tot el cicle de vida  de les persones; cal garantir  la viabilitat de la creació i manteniment dels llocs de treball, posant l’accent en el suport que necessiten les persones i no tant en el tipus d’empresa en la qual treballen; en definitiva, que garanteix el compliment efectiu del dret al treball de les persones amb discapacitat intel·lectual.

 

Des de Dincat promovem un sistema on la formació dual adaptada i la metodologia learning by doing tenen un paper fonamental perquè s’ha demostrat que les fórmules mixtes d’ocupació i formació són el camí més adient per al desenvolupament d’habilitats i competències professionals entre el col·lectiu de persones amb discapacitat intel·lectual, permetent un increment de la qualificació i de les seves possibilitats futures d’ocupació. 

 

També som conscients que cal desplegar mecanismes de discriminació positiva a favor de les persones amb especials necessitats de suport, per exemple una mesura que fa temps que reclamem, és l’increment dels recursos destinats als centres especials de treball fins a arribar a cobrir el 75% de l’SMI de les persones amb especials dificultats, avui dia, les ajudes cobreixen fins a un 55%, fet que posa en perill la viabilitat d’aquests centres, que són una peça clau per la inserció laboral de les persones amb discapacitat intel·lectual i especials dificultats.

 

 

Des de l’any 2018 en què es va aprovar la Llei que obliga a retornar el dret de vot a tothom, les persones amb discapacitat intel·lectual poden exercir aquest dret. Aquest canvi en la llei ha beneficiat més de 100.000 persones a tota Espanya i, per tant, no podem fer més que aplaudir-la però a l’hora deixar clar que no ha de ser un fet extraordinari acatar el compliment de l’article 29 de la convenció pels drets de les persones amb discapacitat intel·lectual. 

 

La participació en la vida política i pública és un dret legalment recuperat, no obstant encara queda molt recorregut perquè totes les persones amb discapacitat intel·lectual el puguin exercir amb total llibertat i dignitat. Per aquest motiu, i davant les darreres convocatòries electorals, s’han engegat diferents campanyes que recullen una sèrie de propostes destinades a persones amb discapacitat intel·lectual, però també a administracions, polítics o treballadors de l’administració per tal de facilitar l’exercici d’aquest dret. 

Entre altres reivindicacions del col·lectiu, en destaquem 4, que ja han estat traslladades en vàries ocasions als partits i institucions, com són: l’edició dels programes electorals en lectura fàcil, vídeos fàcils d’entendre, que la discapacitat deixi de ser un tabú en els programes electorals, i que persones amb discapacitat intel·lectual puguin integrar-se a les llistes electorals. 

 

En aquest sentit, el passat mes d’octubre, amb motiu de les eleccions, des de Dincat vam  liderar una campanya institucional en la qual es va instar al Conseller del Departament d’Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència, a la Federació Catalana de Municipis i l’Assemblea Catalana de Municipis a emetre un comunicat, reclamant als ajuntaments que els centres de votació estiguessin adaptats per poder garantir el dret a vot de les persones amb discapacitat intel·lectual. Si bé és cert que en aquella ocasió la resposta no va ser la que esperàvem des de Dincat desitgem que en les properes eleccions les nostres demandes es facin efectives per assegurar la participació, en plenitud de garanties, de totes les persones amb discapacitat intel·lectual.

 

 

Efectivament, l’envelliment prematur és un dels grans reptes que s’haurà d’abordar a curt termini i caldrà fer-ho de forma coordinada entre tots els agents perquè es tracta d’una qüestió de país. 

 

L’envelliment comporta que la productivitat de les persones amb especials dificultats, ja de per si reduïda, es vegi encara més afectada i això, juntament amb les majors necessitats de suport, el caràcter irreversible del fenomen i la vocació de suport universal, fa que les dificultats originades siguin creixents i, a més, ineludibles.

 

El Llibre blanc al qual feia referència anteriorment, contempla també aquest factor perquè és un aspecte que no pot quedar al marge de la definició del model integral del qual parlàvem.