L’agenda social i del tercer sector del Brasil

El Brasil viu processos de transformació convulsos. Els progressos socials assolits després de la lluita de diverses generacions s’han estancat i la jove democràcia brasilera ha fet front a amenaces inèdites. El 2023 ha posat el país en una cruïlla i els reptes socials, ecològics i democràtics s’encavalquen. Hem desenvolupat aquest reportatge a través d’entrevistes a reconegudes organitzacions brasileres per explorar el paper que el sector social pot tenir en aquest moment històric i per proposar aliances socials entre entitats del Brasil, de Catalunya i de la resta del món. Agraïm la col·laboració de Fernando Santomauro, Henrique Frota, Rodrigo Faria, Athayde Motta i Isabel Pato, que han fet possible aquest reportatge. També podeu llegir una sèrie d’entrevistes amb les organitzacions brasileres Instituto Polis, ABONG i Ponte a Ponte desenvolupades en col·laboració amb Xarxanet i Nonprofit, així com llegir la versió en anglès del reportatge aquí. 

Reptes socials del Brasil actual

Les desigualtats marquen profundament el funcionament de la societat brasilera, una de les més desiguals d’Amèrica. Aquesta polarització social i econòmica ha empitjorat en els darrers cinc anys i un dels símptomes més evidents d’aquesta tendència és l’increment de la pobresa i la inseguretat alimentària, que ara afecta la meitat de la població del país.

Des d’una perspectiva interseccional, les desigualtats s’entrecreuen amb la qüestió racial, dels pobles indígenes, de gènere i LGBTQ; factors que exacerben el risc de pobresa i exclusió. Essent una societat profundament diversa, no és estrany que el moviment antidiscriminació i en favor de la igualtat hagi protagonitzat bona part de les reivindicacions populars, reclamant drets polítics però també socials, econòmics i culturals.

L’accés al treball digne és un altre punt prioritari. Es calcula que més de la meitat de la població viu sense una feina formal i, per tant, amb poc accés a les prestacions que garanteixen els drets socials. Fa un parell de dècades, el Brasil va iniciar programes audaços per revertir aquestes mancances, com ara el Fome Zero o la Bolsa Família, que volien assegurar una prosperitat compartida i intergeneracional que ara s’ha estancat.

Societat i territori: de les metròpolis al món rural i el medi ambient

La planificació urbana i territorial ha estat un dels grans eixos de les polítiques de lluita contra la pobresa. Els contrastos geogràfics, però també urbans, són claus per entendre el Brasil d’avui: un país que, tot i ser un dels més extensos i rics en recursos, acumula lluites pel sòl i l’espai des de perspectives econòmiques, socials i mediambientals enfrontades.

La qüestió de l’habitatge i l’accés al sòl urbà ha estat una de les reclamacions més importants a les ciutats. La desigualtat condiciona el dia a dia de la població que té una feina o viu en assentaments informals (faveles) i veu limitat, pel fet de venir d’on ve, el seu accés a béns de reproducció social bàsics. Històricament, al Brasil s’han generat grans innovacions per revertir aquesta situació de gran rellevància internacional: la protecció de la funció social del sòl o l’avenç dels pressupostos participatius, d’una ciutadania local o dels drets urbans i a la ciutat. Totes aquestes propostes han buscat revertir la segregació socioespacial que caracteritza moltes ciutats brasileres i universalitzar l’accés a drets per mitjà d’una aposta també política: la democratització de la ciutat, el foment de l’organització social i de la participació política dels grups més exclosos.

Al món rural hi conviuen també reclamacions d'ús de la terra i dels recursos. Aquesta qüestió tracta sovint el fràgil equilibri entre els biomes amenaçats, especialment de la selva amazònica, i la lògica del desenvolupament que fomenta una certa agroindústria. El procés afecta directament els col·lectius originaris, indígenes i de les quilombolas que hi viuen d’acord i de forma simbiòtica al medi natural. En altres regions del país, el conflicte el protagonitza l’accés a l’aigua; un repte que empitjoren les sequeres periòdiques i pateixen particularment els col·lectius vulnerables. El cas del Brasil demostra, i com pocs altres, les vinculacions entre els reptes socials i mediambientals.

Cap on va la democràcia? Memòria, cultura i institucions

El repte social més actual és, sens dubte, l’estat de la democràcia i com les polítiques recents han abordat el repte social posant la gent al centre, enfrontant-la o deixant-la al marge. El conegut com Assalt als Tres Poders del Brasil, que coincidia amb la investidura d’una nova presidència al país el gener d’aquest mateix any, ha culminat un cicle polític de polarització i crisi institucional que fa temps que dura. Com s’ha arribat fins a aquí?

Podem començar per la memòria històrica. La jove democràcia brasilera, instituïda fa poc més de tres dècades, pot no haver digerit prou tres llegats traumàtics: el del colonialisme i tractament dels pobles indígenes, el de l’esclavitud (el Brasil fou l’últim país de l’Amèrica en abolir-la) i el de les violacions de drets perpetrades per la darrera dictadura militar, que va discórrer entre el 1964 i el 1985. Aquest passat irresolt pot explicar part de la polarització i de la impunitat política que es dona al Brasil d’avui.

Les altres causes són d’actualitat: de les xarxes socials o la interferència d’agents externs a les tècniques de comunicació populistes, la proliferació dels discursos de l’odi i la normalització de la manipulació política. Aquests factors externs, sumats al deteriorament institucional, han acabat generant un estat de crispació permanent i una radicalització de part de la població, dels partits i entre alguns agents socials i econòmics. Les principals víctimes no només han estat els grups en major situació de vulnerabilitat, també les seves defensores i les organitzacions de defensa de drets, que han tornat a viure episodis de violència i sota l’amenaça constant, com va anticipar tràgicament l’assassinat de la regidora de Rio de Janeiro, Marielle Franco, el març del 2018. Reconstruir la possibilitat d’entesa entre visions ara confrontades serà fonamental per refer la democràcia.

Una gran diversitat d’organitzacions socials

Es calcula que al Brasil hi ha més de mig milió d’organitzacions socials: no totes institucionalitzades ni dedicades a l’àmbit dels drets. Això si, moltes d’elles s’han forjat en la lluita per la democràcia, recent o actual, per tant, han de jugar un paper fonamental en la seva reconstrucció. Vegem, però, primer quines tipologies hi trobem.

En l’àmbit de l’acció social, destaquen les conegudes com a organitzacions de defensa dels drets, dedicades a la incidència pública i a l’acompanyament a l’organització de molts col·lectius per afavorir el seu accés a drets. Organitzacions com l’Instituto Polis o IBASE conjuguen la investigació i l’acció per fer incidència des de l’evidència. Altres realitats del sector, tot i que també incorporen una visió de drets, es dediquen sobretot a l’assistència directa de col·lectius: distribuint aliments, oferint un sostre, etc. Entre una i l’altra tipologia destaquen organitzacions menys institucionalitzades promogudes per col·lectius: afrodescendent, dones, col·lectiu LGBTQ, habitants de faveles o quilomboles o el jovent urbà. En l’eclosió d’aquestes organitzacions i de l’agenda social brasilera, cal destacar-hi també la contribució històrica de molts altres agents: des del moviment sindical fins a l'església i la teologia de l’alliberament o les escoles de reforma pedagògica.

En un segon nivell, al Brasil també és freqüent trobar-hi fundacions amb propòsit social, organitzacions filantròpiques que financen la tasca de moltes de les organitzacions esmentades o empreses amb programes avançats de responsabilitat social corporativa. Són essencials per enfortir l’acció social i conviuen amb més o menys compatibilitat amb les organitzacions socials sense finalitat lucrativa i amb perspectives polítiques més madures.

Funció de les organitzacions i exemples d’innovació social

Ja hem esmentat alguns àmbits o exemples d’innovació social, però convé prestar-hi una atenció més específica i destacar el paper de les organitzacions. En perspectiva, aquestes han estat sovint pioneres a l’hora de proposar i desenvolupar respostes a les necessitats de la població: des de la millora urbana, l’apoderament i millora de l’accés a drets dels col·lectius o la generació d’activitats econòmiques amb una clara funció social. Aquestes iniciatives socials han acabat convertint-se, en molts casos, en polítiques públiques.

Als entorns rurals, les organitzacions han desenvolupat sistemes per aprofitar al màxim els recursos hídrics i pluvials i garantir així el dret a l’aigua de tothom, com ara cisternes comunitàries i programes de sensibilització i consum responsables. A l’entorn amazònic, la població local també ha desenvolupat un mode de vida simbiòtic amb l’entorn que sosté l’activitat econòmica i garanteix la reproducció social en sintonia amb l’entorn natural.

Molts col·lectius s’han organitzat per universalitzar l’accés a drets. Un exemple concret són les experiències d’acompanyament dels i les joves afro descendents als entorns universitaris. Es canalitzen recursos i propostes de mentoria per millorar la seva experiència acadèmica i assolir un major progrés social; tant per elles com pel col·lectiu.

A les grans ciutats, les organitzacions urbanes han promogut una miríada d’intervencions per dignificar les faveles. Les entitats promouen amb la gent la millora dels habitatges, dels espais públics i de l’entorn dels barris (equipaments, clavegueram, transport) alhora que es dinamitza l’activitat econòmica. Als entorns urbans també s’assegura el dret a l’alimentació dels més vulnerables mitjançant programes d’horts urbans o forns comunitaris per posar en comú recursos necessaris per cuinar i aliments. Són iniciatives comunitàries que enforteixen la cohesió comunitària i l’emprenedoria social. Finalment, convé mencionar la capacitat del sector social per enfortir la democràcia i universalitzar la participació política. En aliança amb altres agents, s’han desenvolupat bones experiències de pressupostos participatius, consells de participació municipal de la població migrada o escoles de ciutadania per potenciar la participació cívica i l’autoorganització entre col·lectius generalment exclosos o poc articulats. Ara, la societat civil també pot contribuir a reteixir la confiança política i una major entesa entre actors.

Organitzacions que treballen en xarxa i aliances socials

Com a Catalunya, les organitzacions socials brasileres estan ben articulades i troben en l’ABONG un espai de diàleg i coordinació: una xarxa que treballa amb entitats d’arreu del país per representar les seves prioritats d’incidència pública. Una segona realitat de l’organització és la sectorial. Entre altres, existeix un Comitè CONAQ de defensa dels territoris i les quilomboles, l’Associació APIB que agrupa les entitats dels pobles indígenes i una Coalició Negra pels Drets que defensa els drets dels afrodescendents.

En un altre nivell destaca l’acostament progressiu entre les organitzacions privades amb orientació social i les entitats del tercer sector i de defensa dels drets. El procés comença per establir vincles entre agendes que es volen treballar conjuntament i establir a posteriori projectes compartits més concrets on canalitzar recursos i enfortir les polítiques.

Aquestes xarxes interactuen sovint amb les agendes públiques i de govern. A hores d’ara, no existeix un finançament prou estructurat des del sector públic cap al sector social, tot i que es desenvolupen molts projectes de cooperació. El cicle presidencial que el Brasil ha començat el 2023 podria enfortir els lligams entre les organitzacions socials i les prioritats del govern, proposant nous sistemes de suport i finançament del sector social.

Prioritats de cooperació: Aliances socials i Unió Europea

L’últim apartat del reportatge explora vies de cooperació amb les entitats socials del Brasil que altres entitats i territoris, inclosa naturalment Catalunya, poden prendre en compte per contribuir a enfortir l’acció social i la pròpia democràcia. L’aposta de la Taula pels “Territoris en Transició” i les agendes socials compartides planteja múltiples complicitats amb la realitat brasilera: assegurar que les grans transicions globals – polítiques, socials i econòmiques, ecològiques – no deixen ningú enrere i converteixen els col·lectius en actual situació de vulnerabilitat en part activa de la millora social i territorial. La cooperació entre entitats pot partir de l’autoreconeixement de la seva pròpia funció social en cada territori: totes som agents de transformació social i econòmica, però també de la millora de les polítiques i de la pròpia democràcia. Moltes entitats socials brasileres han treballat d’acord amb aquesta visió amb una perspectiva internacionalista, com les experiències dels Fòrums Socials Mundials varen demostrar fa un parell de dècades i avui encara inspiren iniciatives de cooperació descentralitzada entre entitats llatinoamericanes i del món (veure el cas de la Plataforma Global pel Dret a la Ciutat).

Aquesta col·laboració pot abordar qüestions orientades a l’àmbit local – la transferència d’experiències d’acció, innovació i treball en xarxa social entre territoris, que milloren l’impacte i capacitat organitzativa de les entitats – però també transnacional – fer incidència vers processos i actors globals, al voltant dels drets humans i l’Agenda 2030. Aquesta ja és una visió recurrent de moltes polítiques de cooperació sud-sud i d’Ajut al Desenvolupament, així com entre les ONGs catalanes i europees, que es pot fer extensible a totes les relacions entre entitats del sector social de cada territori. La Unió Europea implementa una política de relacions amb el món cada cop més ambiciosa, que prioritza entre d’altres l’enfortiment de la societat civil de països com el Brasil. Aquesta aposta forma part de la projecció natural de la Unió com un agent global compromès amb l’estat social i democràtic. Cal que els recursos que canalitza potenciïn l’enfortiment de la gran diversitat organitzativa del sector social brasiler, la tasca que duen a terme les organitzacions de defensa de drets per enfortir la democràcia i les accions dels moviments menys organitzat que, no per estar menys institucionalitzats, poden acabar generant impactes més tangibles. Aquesta relació renovada hauria d’apropar i flexibilitzar les vies per accedir a més i millor finançament a les entitats, a la vegada que seguir ampliant els espais de relació política que els ofereix cap a la Unió Europea i les seves entitats.