"Les desigualtats només es poden superar des d’un enfortiment del municipalisme de les ciutats i els poders locals"

 

Avui ja és ineludible que les ciutats han de disposar de totes les eines per fer efectiu el 'dret a la ciutat'. Això encara no passa i el repte és com ho fem perquè succeeixi. Es podria pensar que, en un context d’increment de les desigualtats a escala global, el que requerim és governar la globalització, que hi hagi instruments de fiscalitat justa globals, que els estats tornin a tenir polítiques molt potents de protecció social.... però amb això, no n’hi ha prou. Tots aquests elements de desigualtat, de proximitat, que tenen a veure amb el canvi demogràfic, amb la urbanització de la societat, amb els nous models de llar i de família... tot això només es podrà superar des d’un enfortiment clar i decisiu del municipalisme de les ciutats i dels poders locals. 

 

 

Hi ha elements polítics, econòmics i culturals que obstaculitzen aquest necessari enfortiment del municipalisme. Polítics perquè hi ha forces polítiques que creuen que la societat avança a partir del mercat i de l’individualisme i, per a aquestes opcions polítiques, debilitar allò comunitari i local no només és una prioritat sinó que hi posaran tots els obstacles. Si volem un model de societat solidari, inclusiu i cohesionat, necessitem ciutats fortes; si volem un model de societat competitiu, egoista, individualista i de mercat, ciutats febles. Aquesta és una gran batalla política a guanyar. També hi ha elements econòmics. Cal una forta redistribució de recursos des dels Estats i les nacions a les metròpolis. Crec que no som prou conscients de la necessitat d’enfortiment del municipalisme. Encara pensem que les solucions poden venir de dalt a baix, de manera jeràrquica, i això ha de canviar. Necessitem una transició cultural que activi aquesta presa de consciència de l’enorme potencial que té la proximitat per generar cohesió i igualtat, i reconeixement de la diversitat. 

 

 

Les ciutats no només reivindiquen un rol més important en el marc de la governança sinó que estan fent passos endavant molt rellevants. No sóc gens pessimista, al contrari, crec que és molt important posar en valor tot allò que ja s’ha avançat en aquests últims anys. Hem viscut una reactivació del teixit social, comunitari, del Tercer Sector, de les pràctiques d’innovació social i això és molt important. Hem viscut també això que avui anomenem el nou municipalisme, és a dir, governs locals que realment es creuen i practiquen l’enfortiment de les ciutats com a subjectes polítics. És important valorar-ho i alhora articular la dimensió comunitària i institucional d’aquest nou municipalisme. Cal anar cap a aquesta concepció compartida de l’espai públic, on el teixit associatiu i el municipalisme coprodueixin les polítiques i comparteixin projectes estratègics. 

 

 

Aquí també és necessari un canvi cultural en el teixit associatiu, que realment prengui consciència de la importància del seu apoderament i d’aquest nou paper estratègic de coproduir canvis, i per part de les Administracions, no només calen polítiques noves sinó noves formes de produir aquestes polítiques. Si això no es fa de la mà del tercer sector i de les comunitats organitzades, com es fa? És inevitable. Crec que, més que grans canvis, el que cal és aquesta presa de consciència progressiva, quotidiana i diària a través de la pràctica que el futur ha de ser compartit entre el tercer sector i el municipalisme. Crec que hi ha molt camí a recórrer encara en l’enfortiment del Tercer Sector i en el del municipalisme. 

 

 

L’enfortiment passa per tot, però que aquí no ens hauríem d’equivocar. De vegades, i sobretot per part de les administracions, hi ha un cert relat que diu: “podem fer poc perquè no tenim ni les competències ni els recursos necessaris”, i això és una veritat a mitges. Sí que calen competències i recursos, però no és veritat que no es puguin fer moltes més coses de les que avui es fan sense necessitat de més competències i de més recursos. Es poden fer d’una altra manera, es poden invertir les prioritats, es poden tirar endavant els processos d’aprenentatge, es pot ser creatiu, es poden situar noves aspiracions i nous problemes al centre de l’agenda política. Per part de les entitats es pot fer també un pas endavant des del punt de vista de generar confiança compartida amb les administracions. Es poden fer moltes coses encara, la qual cosa no vol dir que també se’n necessitin més.