La Plataforma d’Infància de Catalunya alerta que l’educació encara és lluny de ser inclusiva

La PINCat, la Plataforma d'Infància de la Taula del Tercer Sector Social, avisa que l'educació encara és lluny de ser inclusiva. Així es conclou a ‘El decret d'escola inclusiva cinc anys després, un desplegament insuficient?’, un nou dossier ‘Catalunya Social’ elaborat per Núria Martínez, periodista especialitzada en temes socials, que actualment treballa al diari Público, i professora associada a la Universitat Oberta de Catalunya. El document analitza l’aplicació del decret d’escola inclusiva, cinc anys després de la seva aprovació l’any 2017, i posa el focus en les mancances i reptes pendents per garantir la participació de tot l’alumnat en els entorns escolars ordinaris, amb independència de les seves condicions i capacitats. 

Mancances

La principal conclusió és que hi ha hagut avenços durant aquests anys, però, l’aplicació del decret continua sent insuficient perquè:

· Els centres no disposen dels recursos necessaris, tant econòmics com humans, per desplegar-lo correctament. 

· Els edificis i els materials no són 100% accessibles, cosa que perpetua el capacitisme i la segregació.

· Els centres d’educació especial no s’estan convertint en CEEPSIR, és a dir, en centres que han d’oferir un suport intensiu a l’alumnat amb necessitats educatives que vol anar als centres ordinaris.

· La comunitat educativa continua sense comptar amb una mirada inclusiva transversal.

Algunes dades destacades

- L’alumnat amb necessitats educatives especials no s'està matriculant als centres ordinaris com estableix el decret. El decret preveu que tots els i les alumnes s’escolaritzin en centres educatius ordinaris, excepte en casos molt excepcionals. No obstant la realitat no és aquesta perquè el nombre d’alumnes amb necessitats educatives especials escolaritzat en centres d’educació especial no ha parat de créixer des que es va aprovar en números absoluts. Ha passat de 5.143 alumnes el curs 2016/2017 a 6.153 el curs 2021-2022. Si s’observa en percentatges, però, hi ha hagut una lleugera i insuficient reducció respecte del total que és insuficient i que demostra que l’aplicació del decret no ha tingut els fruits esperats.

- L’alumnat amb necessitats educatives especials és pràcticament inexistent en la formació postobligatòria. Si l’educació inclusiva presenta mancances notables a l’etapa obligatòria, la situació empitjora a l’ensenyament postobligatori on el nombre d’alumnes amb necessitats educatives especials és baix perquè representa entre un 1,5% i poc més d’un 2% del total d’alumnes. Mentre que al curs 2021/2022, hi havia 14.013 alumnes a primària i 11.610 a l’ESO, a l’educació infantil només se’n registraven 4.894. El número encara és més baix al batxillerat (583), la formació professional (620), els itineraris formatius específics (969) o els programes de formació i inserció (754).

Propostes perquè l’escola inclusiva sigui una realitat

1. Aplicar un pla de xoc que desplegui correctament el decret i garanteixi el dret dels infants amb necessitats educatives especials a estudiar en un centre ordinari, si així ho volen. 

2. Garantir l’accessibilitat universal als centres educatius perquè aquest siguin entorns veritablement inclusius. Els edificis, l’equipament, els currículums, els materials, els serveis, el transport, etcètera no estan plenament adaptats i no són 100% accessibles per a tothom. 

3. Formar la comunitat educativa. És necessari i urgent que els centres d’educació especial es converteixin en proveïdors de serveis i recursos i acompanyin els centres ordinaris. A més, ha de ser una formació contínua i transversal i l’han de rebre tots els membres de la comunitat educativa.

4. Acompanyar l’equip amb professionals especialitzats perquè el professorat no se senti sol i desbordat. Els serveis educatius han de promoure el treball de col·laboració amb els equips d’especialistes i centres de recursos específics, però, també amb els serveis de salut. 

5. Més inclusió a la postobligatòria i en les activitats de lleure. Les institucions públiques han de vetllar perquè es compleixi el decret d’escola inclusiva en totes les etapes educatives. És necessari que les polítiques públiques no se centrin només en les etapes obligatòries sinó que també es duguin a terme en tots els cursos dels instituts, als centres de formació, a les universitats i en l’àmbit del lleure. Si no es reforcen aquestes polítiques, s’accentuaran encara més les desigualtats, la segregació i el capacitisme. 

6. Més sensibilització social. Una vegada s’hagi fet el pla de xoc, és necessària una campanya de sensibilització perquè la societat entengui què és l’educació inclusiva, per què és necessària i per què és bona per a tothom. Una societat i una escola inclusiva garanteixen l’equitat, la cohesió i la igualtat entre la ciutadania. No obstant, actualment, la societat segueix sense ser conscient de què implica i per què és necessari que els centres ordinaris siguin centres veritablement inclusius. També caldria una millor explicació a la ciutadania de quins serveis i recursos té al seu abast i de com funciona el decret. 

7. Aplicar canvis en el sistema d'avaluació. Cal un sistema d’avaluació més heterogeni, menys rígid i més personalitzat. D’aquesta manera, s’aconseguirà incloure tot l’alumnat en el sistema educatiu i es vetllarà perquè ningú quedi enrere.

8. Aplicar canvis en els horaris i en el calendari escolar. Els horaris actuals, d’entrada i sortida, són massa homogenis de manera que no permeten la personalització dels horaris en funció de les necessitats de les famílies o de l’alumnat. Aquest fet és especialment important per a l’alumnat amb necessitats educatives especials perquè, amb un horari menys rígid, podrien seguir amb més facilitat el curs escolar. D’altra banda, l’horari intensiu, per exemple dels instituts, fa que s’accentuïn les desigualtats entre aquell alumnat amb recursos i el que no en té. Que el dinar es faci fora del centre implica que no tot l’alumnat tingui garantit un àpat saludable diari, i el mateix succeeix amb les hores de lleure que accentuen les diferències entre aquell qui pot fer activitats fora de l’horari lectiu, qui disposa d’ajuda per fer els deures i qui té famílies amb un alt nivell cultural, amb els que no. Aquestes diferències s’agreugen encara més entre els i les alumnes amb necessitats educatives especials. Pel que fa al calendari escolar, com indiquen diversos estudis, el fet que l’alumnat tingui tants mesos sense escola fa que s’accentuïn les desigualtats i la segregació. De nou, aquest fet és especialment notori entre els/les alumnes amb necessitats especials. 

9. Escola inclusiva a tot el territori. Tot l’alumnat té dret a rebre una educació inclusiva a qualsevol escola del seu barri/entorn i siguin quines siguin les seves necessitats. Tanmateix, la realitat no és aquesta. Si un/a alumne/a vol anar a una escola ordinària veritablement inclusiva, el més probable és que no la tingui a prop de casa seva i això genera de nou una discriminació perquè no pot triar el centre que més li convingui dins de la seva zona. Igual passa amb les escoles d’educació especial perquè no hi ha una xarxa desplegada a tot el territori i moltes famílies han de desplaçar-se diàriament per aconseguir que el seu fill/a pugui exercir el dret que té a rebre una educació inclusiva.