"La col·laboració público-social és un dels pilars de la proposta d’impuls de la promoció d’habitatge de lloguer social"

El Govern s’ha compromès a incorporar prop de 10.000 habitatges de lloguer social fins al 2026. A través de quines vies preveu obtenir aquests habitatges? Es preveu potenciar la col·laboració público-social (administració pública i tercer sector social)?

La col·laboració público-social és precisament un dels pilars de la proposta d’impuls de la promoció d’habitatge de lloguer social que hem plantejat en aquest canvi de cicle que estem iniciant en matèria de polítiques d’habitatge i que ens ha dut a impulsar-ne l’inici de la construcció de 10.000 aquest any. Es tracta de bastir un model en què l’administració pública lideri i alhora ajudi, en què els diferents actors, incloent òbviament el tercer sector, tinguin les màximes facilitats possibles per a promoure habitatge social i revertir el dèficit crònic que patim per a situar-nos als nivells de la mitjana europea. Les principals vies són la promoció directa a través de l’INCASOL, l’adquisició directa per tanteig i compra, la cessió de sòl públic de l’INCASOL per a fer possible la promoció d’habitatges protegits per part de promotors socials o privats, així com l’impuls decidit als ajuts a la promoció.

L’any passat es va aprovar el Plan Estatal para el acceso a la vivienda 2022-2025. A través de quins acords i de quina manera es materialitza aquest pla a Catalunya?

Com sap tot el sector de l’habitatge a Catalunya, sigui el sector públic, el de les entitats socials, o el privat, el Plan Estatal pateix una infradotació estructural que afecta la viabilitat dels seus programes. En aquest sentit, ens trobem que any rere any hi ha la mateixa aportació i els successius plans incorporen nous programes. I en aquells en què participem, com els relacionats amb el sistema d’ajuts per a evitar la pèrdua de l’habitatge o facilitar-hi l’accés, els recursos estatals són tan escassos que al final la Generalitat ha de fer aportacions extraordinàries amb diners propis perquè, si no ho fes, no s’arribaria al conjunt de la població que compleix els requisits. Un exemple ben recent és la línia d’ajuts al lloguer per a joves, que l’Estat va impulsar sense contemplar suficient finançament i que la Generalitat va haver de complementar amb una línia pròpia que hem ampliat per a poder respondre adequadament totes les sol·licituds presentades que complien els requisits. Aquesta manera de fer de l’Estat, aprovant plans però sense preveure’n un finançament adequat, no ha fet cap altra cosa que traslladar una responsabilitat pressupostària extraordinària a la Generalitat de Catalunya, en un marc global de finançament que, com també és sabut, es caracteritza per un dèficit estructural històric. Amb el Plan Estatal les comissions bilaterals funcionen amb normalitat, però aquesta correcta relació institucional no amaga el problema de fons que és que, a banda de limitar-nos les capacitats normatives en exercici de les nostres competències exclusives en matèria d’habitatge, per exemple en la regulació dels lloguers, l’Estat ens ofega econòmicament perquè imposa una planificació de programes en unes condicions financeres gens favorables. 

Una eina cabdal per a l’aplicació de les polítiques d’habitatge a tot Catalunya és el Pla Territorial Sectorial d’Habitatge, que està previst que s’aprovi aquest mes d’abril. Es confirma aquest previsió de calendari?. Un cop aprovat, com es desenvoluparà i per què és tan important que es pugui portar a terme? 

El Pla Territorial Sectorial d’Habitatge, que s’aprovarà en aquest primer semestre de 2023, serà la guia estratègica de les polítiques d’habitatge fins 2042, amb l’objectiu d’arribar al 7% del parc d’habitatges principals destinat a lloguer social. El Pla determinarà les bases de l’habitatge com a nou servei públic, establint les necessitats, les eines i els agents que més directament s’impliquen, siguin administracions, tercer sector i iniciativa privada, definint uns objectius quantitatius, qualitatius i territorials que han de permetre que Catalunya enforteixi els seus instruments per a la gestió de l’emergència habitacional, sigui un país on es faciliti més i millor l’accés a l’habitatge a col·lectius amb majors dificultats, i es redueixi el sensellarisme a través de solucions residencials estables. En aquest sentit, el Pla posa de manifest que només si treballem de forma coordinada, tots els agents i administracions, consensuant estratègies i coordinant línies d’actuació, podrem avançar en la garantia efectiva del dret a l’habitatge. A més, la importància del PTSH també rau en el fet que ha de servir de base per a un nou Pacte Nacional de l’Habitatge, que Catalunya necessita per a situar aquest àmbit d’actuació en un context de consens, acord i col·laboració entre administracions, entitats, empreses, professionals i institucions

Amb els darrers episodis de pandèmia, inflació i preus de l’energia, s’està constatant un empobriment de les famílies. Aquest increment de les situacions de vulnerabilitat s’ha traslladat a les Meses d’Emergència? 

Hem anat encadenant diverses crisis que no ens han acabat de permetre remuntar l’enorme impacte de l’esclat de la bombolla immobiliària de 2008 i les conseqüències sense precedents que va tenir en les polítiques d’habitatge a partir de 2010.

A Catalunya, de 2013 a 2022 sempre hi ha hagut xifres superiors als 12.000 desnonaments per any, exceptuant l’any 2021, que, amb 9.000 desnonaments, va quedar afectat per les mesures impulsades de moratòria vinculades amb la pandèmia de la COVID-19. Per tant, s’ha cronificat un problema d’exclusió residencial davant el qual els responsables de la gestió de l’habitatge social hem hagut de respondre amb manca de parc públic i amb menys recursos disponibles. Ara, ens trobem que se’ns han multiplicat els problemes a causa d’aquest nou context de crisi. En primer lloc, perquè tenim un greu problema amb el mercat de l’habitatge convencional, i especialment amb el de lloguer: en menys de 10 anys, i en plena crisi econòmica, amb una pandèmia mundial pel mig, els preus del lloguer a Catalunya han passat dels 542 als 748 euros de mitjana a Catalunya. Això és un increment acumulat de més del 35%, quan és evident que les economies familiars no han viscut aquest creixement en els ingressos. Ens trobem, doncs, amb un greu problema d’augment de preus del lloguer que és provocat, entre altres factors, per la manca d’oferta en un context d’alta demanda, per l’escàs parc d’habitatge de lloguer social, per l’especulació d’alguns grans tenidors, amb l’adquisició de patrimoni immobiliari per part de fons d’inversió, per la impossibilitat de legislar per contenir preus sense que l’Estat ens ho prohibeixi, o per l’impacte dels pisos turístics. I a aquest problema enquistat al mercat de l’habitatge s’hi afegeix ara el problema de pèrdua de poder adquisitiu de les famílies, sigui per l’atur, pels sous baixos i la gran taxa de temporalitat, o ara, en aquesta darrera fase, per una inflació sense control que ha fet que entre el 42% i el 52% dels ingressos familiars es destini al pagament de les rendes de l’habitatge i els subministraments, o que els tipus d’interès a l’alça hagin fet que les hipoteques s’hagin encarit notablement, amb un euríbor al 3,5% quan fa un any estava al -0,3%. S’estan combinant, doncs, factors que ens poden portar a un repunt de l’emergència residencial, manifestant-se en un increment dels procediments de desnonament, en serveis d’intermediació en el deute hipotecari amb més demanda, en més sol·licituds d’ajut al pagament del lloguer, en més casos gestionats per les meses d’emergències i, per tant, en més necessitat de comptar amb parc d’habitatge social i assequible, sigui de titularitat pública com promogut per cooperatives o altres promotors socials, per a donar resposta a aquesta creixent emergència residencial. En aquest context, impulsar la promoció d’habitatge social en els propers tres anys és clau, com ho és que reforcem els mecanismes de mediació com Ofideute o les prestacions econòmiques d’urgència que tenim obertes tot l’any a través de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya.

Segons l’últim cens de Cohabitac (la coordinadora de fundacions promotores i gestores d’habitatge social de lloguer de Catalunya) i la mateixa Taula del Tercer Sector, les entitats socials necessiten 1.400 habitatges socials per atendre persones en situació de vulnerabilitat. Com administració, a través de quins espais i fórmules de col·laboració es pot ajudar a donar resposta a aquesta necessitat?

Els mecanismes que he descrit anteriorment en relació amb l’objectiu de posar en circulació 10.000 habitatges socials des d’ara i fins al 2026 són l’eix vertebrador de la resposta per atendre aquestes necessitats. Una part significativa dels habitatges de promoció directa que s’enllestiran en aquest període, així com els adquirits per tanteig o per compra directa, aniran, per la via del conveni de cessió, a entitats socials i ajuntaments que atenen persones i col·lectius vulnerables. Així mateix, mantenim l’aposta pel suport a la Xarxa d’Habitatges d’Inclusió Social, amb un suport econòmic que es reforça també en línies tan importants com el finançament de l’ICF per a la promoció o l’exercici del dret de tanteig per part del tercet sector, o la cessió de sòl públic de l’INCASOL perquè s’hi promogui habitatge de lloguer social. Estem convençuts, i en aquest sentit treballem, que les entitats seran les primeres que notaran aquest canvi de cicle i aquest nou enfocament centrat en la promoció d’habitatge social per totes les vies possibles.