"La infància no és la prioritat política ni social en aquest país"

Combatre la pobresa en la infància és una de les grans assignatures socials pendents de resoldre. A Catalunya, el risc de pobresa i exclusió colpeja un de cada tres infants i adolescents i aquesta taxa de més del 30% es manté des de fa molts anys. Què està succeint perquè aquesta situació s’hagi enquistat? Què està fallant?

Segurament estan succeint diverses coses en paral·lel, algunes de les quals se’ns escapen, però sí que hi ha algunes qüestions que em semblen rellevants i que vull posar sobre la taula. En primer lloc, la infància no és la prioritat política ni social en aquest país. Parlem de la infància com a futur, negant-los el paper que tenen en el present i, per tant, negant-los el lloc i la importància com a membres de la nostra societat i com a subjectes de drets. I en aquest sentit, no s’han fet polítiques valentes, estratègiques, multidimensionals, que generessin transformació en profunditat, preventives, etc. en relació amb la pobresa en general ni en particular en relació amb la pobresa en la infància. I aquest element encara pren més importància en el context viscut els darrers anys d’anar enllaçant una crisi darrera una altra. 

Altres elements, vinculats a aquests, que estan succeint són, entre d’altres, que no estem aconseguint que el sistema educatiu sigui un element fonamental per garantir la igualtat d’oportunitats per a tota la infància que ajudi a reduir les desigualtats;  que les transferències socials que tenim (rendes, subsidis, etc.) no estan impactant ni s’estan traduint en una millora en la infància com ho està fent en altres grups d’edat; que no estem garantint l'habitatge com un dret fonamental ni estem apostant per un parc d’habitatge social i, per tant, generant un alt endeutament de les famílies en aquest concepte; que no s’està donant una correlació i uns increments equilibrats entre els salaris que perceben les persones treballadores i les despeses habituals de les famílies (alimentació, subministraments, roba, desplaçaments, activitats extraescolars, etc.), amb el consegüent empobriment i pèrdua de poder adquisitiu de moltes unitats familiars.

El Consejo Económico y Social recorda que Espanya és el país de l’OCDE que menys inverteix en infància i acaba de demanar més inversió en la infància per impulsar el PIB perquè l’economia creixeria 2,5 punts més a l’any, si es compensés aquest dèficit. En quines mesures concretes caldria invertir per erradicar la pobresa i exclusió infantil? 

Com assenyala l'Alt Comissionat contra la Pobresa Infantil, entre d’altres, "la pobresa infantil és un fenomen multidimensional i dinàmic". Per tant, ens obliga a pensar en mesures implementades des d’aquesta multidimensionalitat i ens obliga a tenir un sistema d’indicadors i unes dinàmiques d’avaluació que ens permeti mesurar l’impacte d’aquelles accions que fem i corregir o redreçar aquelles que no estan funcionant. Això demana d’una agilitat i una flexibilitat que no sempre es dona.

Des de la FEDAIA, hem proposat mesures com l’elaboració d’una estratègia catalana per a l’erradicació de la pobresa en les infàncies, adolescències i joventuts;  la implementació d’una renda universal, en especial, per a aquelles famílies amb infàncies a càrrec, amb especial cura i atenció també per a les persones joves en general però també per aquelles que han estat tutelades o que estan en situació de risc; la universalització de l’atenció a la petita infància, amb la recuperació i impuls dels espais familiars com a espais de criança positiva, des de la prevenció i la promoció de la conciliació de la vida laboral i familiar, i amb especial atenció a les famílies monoparentals; el desplegament a tot el territori, amb garanties i condicions, del Model SIS (Serveis d’Intervenció Socioeducativa) com a instrument per treballar comunitàriament i amb perspectiva preventiva amb les famílies i les infàncies que estan en situació de risc; combatre la segregació escolar i garantir la plena igualtat d’oportunitats per a l’accés a espais educatius, formatius i culturals de diversa tipologia i garantir l’accés a estudis postobligatoris per a la joventut en situació de vulnerabilitat i l’accés als serveis de salut de caràcter més especialitzat com l’odontologia, l’oftalmologia i la salut mental i amb la cobertura necessària per a fer un bon tractament.
 
Recentment, l’Alt Comissionat contra la Pobresa Infantil ha presentat ‘El coste de la pobreza infantil en España’. Per primera vegada, l’informe mesura l’impacte econòmic del problema, que té un cost de més de 63.000 milions d’euros a l’any. A banda d’aquestes conseqüències econòmiques, i a partir de la vostra expertesa, com la pobresa afecta directament en les seves perspectives educatives i el seu futur laboral? I en la seva salut mental?

Una de les qüestions que, des del sector i des de la FEDAIA, hem apuntat reiteradament és que el repte està a trencar el cercle de la pobresa, és a dir, el no perpetuar les situacions de pobresa d’una generació a una altra. Per a això, l’accés a l’educació és un element clau. Però què ens trobem en matèria d’educació en aquelles infàncies i adolescències en situació de pobresa?. Per començar, veiem un menor accés als serveis d’atenció a la petita infància (escoles bressol, espais familiars, etc.) en una etapa que nombrosos estudis han assenyalat com a clau en el desenvolupament de la persona. En l'etapa de l'educació obligatòria, ens trobem amb qüestions com la segregació escolar, les dificultats per fer les tasques escolars a casa per manca d’espai, manca d'acompanyament o suport de la família, el menor accés a activitats extraescolars que reforcin el currículum acadèmic, etc. En l’etapa postobligatòria, ens trobem amb les dificultats per garantir la continuïtat de determinats estudis per manca de recursos, poder assumir desplaçaments o canvis de ciutat per estudiar, etc. I tot això, òbviament, té una clara afectació directa amb el futur laboral i amb la possibilitat d’accedir a feines de major qualificació, més ben pagades, etc.

L’acompanyament que fem des de les entitats de la FEDAIA és de tipologia diversa. Algunes accions són de caràcter més assistencial, de cobertura de necessitats bàsiques però, sobretot, la nostra actuació professional és socioeducativa, de promoure i defensar els drets de la persona, facilitar-los eines i empoderar-les, que les acompanyi en els seus processos vitals de desenvolupament i creixement, generadora d’espais de protecció i bon tracte. I s’està acompanyant totes aquestes infàncies i adolescències a partir de diferents espais (serveis d’intervenció socioeducativa, serveis residencials, unitats d’escolarització compartida, serveis de lleure educatiu, serveis d’acolliment familiar, etc.). I tot això, sense perdre de vista que la nostra raó de ser i de treballar és aquesta: les infàncies i adolescències, les seves famílies i la garantia dels seus drets fonamentals.

Per superar la desigualtat que pateix la infància i adolescència en situació o risc d’exclusió social, cal l’acció de les administracions públiques, que en són les màximes responsables, però quin paper hi tenen les entitats del tercer sector social i la ciutadania en general?

Per mi tot! Per fer front als reptes que tenim per davant en relació a les infàncies i adolescències en situació de risc d’exclusió ens necessitem a totes! Cal que sumem les diferents intel·ligències, sabers i experteses; cal que la ciutadania es faci seva la qüestió de posar les infàncies i adolescències al centre de la nostra societat i, per tant, es faci seva la lluita de garantir els seus drets; cal que governs, tercer sector i ciutadania ens aliem per definir i implementar les polítiques públiques necessàries per transformar realitats.