"Reclamem inversió pública i polítiques valentes per abordar la pobresa i l'exclusió social"

Les últimes dades d’IDESCAT confirmen de nou que hi ha una bossa de pobresa i exclusió crònica que no s’aconsegueix reduir. Què està fallant? Quin paper poden jugar polítiques com una possible renda bàsica universal a Catalunya?

Com alertem en l’últim informe d’Indicadors Socials de Catalunya, l’INSOCAT 17 Cronificació de la pobresa i creixement de la precarietat: Una mirada retrospectiva a 10 anys d’INSOCAT, publicat aquest passat mes d’abril, l’encariment del cost de la vida, i en especial la pujada disparada dels preus de l’habitatge, sobretot des del 2020, sense una correlació en l’evolució dels salaris, és un element clau per entendre aquest empobriment generalitzat de la població. El fet que viure en règim de lloguer impliqui una taxa de risc de pobresa molt més alta que si es viu en un habitatge de propietat (33% vs.12%) il·lustra fins a quin punt l’habitatge és un element decisiu en les situacions de precarietat.

En bona part, la capacitat per transformar les situacions estructurals de pobresa i exclusió social depèn de la inversió pública. Malgrat tot, la capacitat de transformació de les transferències socials sembla estancada, ja que entre 2013 i 2023 no s’ha aconseguit que la taxa de risc de pobresa baixi del 20% de la població. Necessitem una simplificació i modernització del sistema de prestacions, com proposàvem a l’informe INSOCAT 16 Les fractures internes del sistema de garantia d’ingressos. Propostes de millora i avançar cap a un sistema d’ingressos que compleixi tres elements bàsics: la incondicionalitat, la universalitat i la individualització. 

En aquest sentit, les entitats socials reivindiquem polítiques socials més valentes i ambicioses i la realització d’un pilot de Renda Bàsica Universal, així com testar altres polítiques innovadores que ens permetin provar noves eines de lluita contra la pobresa. Per això, es fa imprescindible un increment del pressupost dirigit a Drets Socials. 

El 86% de les persones gitanes estan en situació de pobresa i el 46% en extrema pobresa. Tot i això, aquest col·lectiu continua invisible i pràcticament absent de moltes de les discussions públiques. Quina és la raó i quines són les accions d'incidència que es poden dur a terme per posicionar aquest tema dins del debat públic?

Per entendre què podem fer per combatre l’antigitanisme, cal saber que té tres dimensions, com explica l’informe Discriminació i poble gitano a la Ciutat de Barcelona, elaborat per Secretariat Gitano i l’Ajuntament de Barcelona el 2020: la simbòlica –els discursos i productes culturals que representen les persones gitanes d’una forma estereotipada–, la material –que determina les desigualtats en matèria d’habitatge, ocupació o nivell d’ingressos– i la institucional –que implica l’altaveu públic que té el poble gitano, com per exemple persones que treballen com a autoritats públiques, metges, reporters, etc.–.  Aquestes dimensions ens ajuden a entendre com podem combatre la discriminació i els discursos d’odi vers el poble gitano, no només des de l’esfera pública i política o els mitjans de comunicació, sinó també des del tercer sector. En aquest sentit, entitats com Secretariat Gitano, que forma part d’ECAS, denuncien la discriminació que viu el poble gitano en diversos aspectes de la vida, com per exemple en l’accés a l'habitatge, amb la campanya Chabolista.es, que demana l’erradicació del barraquisme i reclama el dret a un habitatge digne per a totes les persones, sense importar l’ètnia. 

I malauradament, la situació de la població d’ètnia gitana a Catalunya és molt similar a les moltíssimes persones d’origen migrat que viuen al país. Cal recordar que les persones d’origen migrat pateixen més risc de pobresa i exclusió social: la taxa AROPE a Catalunya el 2023 per nacionalitat espanyola era del 19,4%, enfront del 46,8% de persones d’altres nacionalitats. 

Des d’ECAS, i conjuntament amb altres agents, heu alertat que una trentena de municipis estan dificultant l’empadronament a veïns i veïnes que ho demanen. Aquestes traves, quin impacte tenen en les persones? Quina feina d’incidència esteu portant a terme?

Des d'ECAS fa temps que fem seguiment a qüestions vinculades al padró, però en els darrers 2 anys ha estat una línia d'incidència prioritària. Arran de la tasca que fem en l'àmbit d'habitatge, on vam constatar que quasi 1 milió de persones viu a Catalunya en habitatges insegurs, vam identificar que moltes d'aquestes persones en risc d'exclusió tenen moltes dificultats per empadronar-se. Sent el padró una porta d'entrada a la resta de drets (escolarització, salut, serveis socials, etc.) és un escull i un condemna a la vulneració de drets que cal combatre. No poder escolaritzar els teus fills o no poder fer una visita al metge del CAP es tradueix en viure exclòs de la societat i no poder desenvolupar la teva vida en unes condicions de dignitat, així com en una manca d’igualtat d’oportunitats. 

Actualment, i després de la campanya en aliança amb Ficat, la Coordinadora Obrim Fronteres, el Fòrum de Síndics Locals, la CONFAVC, Lafede.cat i MUET de l’any passat, estem recollint informació a través de les nostres entitats i d’altres aliats del sector per tal d’actualitzar aquest mapatge a data de 2024, així com mostrar els ajuntaments que porten a terme bones pràctiques en l’empadronament. Tanmateix, estem organitzant trobades formatives amb les nostres entitats i també amb periodistes per explicar qüestions de caire jurídic i legal sobre el padró.  

El sensellarisme és un altre dels grans reptes socials pendents de resoldre. Com es pot fer una política d’habitatge digna i adequada, que tingui en compte tots els col·lectius d’edat amb les seves especificitats? Esteu portant a terme algun treball específic?

Quan parlem de sensellarisme és clau entendre que parlem d’una multitud de situacions: parlem de persones que es troben en situació de carrer, però també de persones i/o famílies que viuen en habitatges insegurs o en situacions d’infrahabitatge o habitatges inadequats. Per plantejar polítiques que donin resposta a totes aquestes casuístiques i tinguin en compte els diferents col·lectius d’edat i les seves especificitats, des d’ECAS hem estat molt actives a la permanent i la plenària de l’estratègia d’abordatge del sensellarisme i en aquesta darrera legislatura, juntament amb altres entitats de la Taula del Tercer Sector, hem contribuït a la definició d’un marc d’acció, que estableix les bases per desplegar la metodologia de treball Housing First a Catalunya, a banda d’establir models d’atenció que garanteixin l’equitat i l’adequació de la intervenció a tot el territori.

També donem suport a la proposició de llei de mesures transitòries i urgents per fer front al sensellarisme, impulsada per les entitats d’ECAS, ASSIS Centre d’Acollida, Arrels Fundació, Càritas Catalunya i Sant Joan de Déu Serveis Socials Barcelona, junt amb la Comunitat de Sant’Egidio i el món acadèmic, que es trobava en tràmit parlamentari. La proposta definia els drets de les persones sense llar i plantejava propostes concretes per l’erradicació del sensellarisme, com la creació de l’espai residencial digne.

Arran de les protestes a les presons, es parla molt de la reinserció post penitenciària. Quin és el paper de les entitats socials en l’acompanyament i retorn a la comunitat de les persones que han estat privades de llibertat?

L’acompanyament de les entitats a les persones que han passat per processos penitenciaris és clau quan parlem de reinserció post penitenciària. Les entitats d’ECAS que treballen en aquest àmbit, agrupades a la Comissió d’Àmbit Penitenciari i Execució Penal (CAPEP), ho fan per contribuir millorar les seves condicions de vida, acompanyant-los en la seva tornada a la societat, formant-les i assessorant-les en la recerca de feina o contractant-les, així com facilitant-los suport i allotjament en sortir. Però també treballen per combatre els discursos d’estigma que existeixen al voltant de les persones que han passat per presó. Cal tenir en compte que moltes de les persones que entren a la roda del sistema penitenciari viuen en contextos de pobresa i exclusió social extrema, contextos en els quals l’ascensor social és completament inexistent i hi ha una falta absoluta d’oportunitats.